El paper dels expresidents: entre el gerro xinès i la butlla

No constitueix una gran sorpresa que Felipe González i Alfonso Guerra carreguin contra la recerca d’aliats de Sánchez. No els va agradar el pacte amb Podem mitjançant el qual el PSOE va governar tota la legislatura passada, i menys els agraden els acostaments als nacionalistes. Però sí crida l’atenció la persistència i la virulència dels atacs. L’últim es va produir dimecres passat: González i Guerra, distanciats des de fa dècades, es van ajuntar en la presentació de les memòries de l’exvicepresident del Govern. Allà, el que va ser el primer cap de govern socialista va advertir Sánchez que no pot cedir a «xantatges», i menys d’una «minoria en via d’extinció». L’amnistia als impulsors del referèndum de l’1-O, va repetir per enèsima vegada en els últims dies, no cap a la Constitució.

Crida l’atenció un paper tan rellevant en el debat públic, i no precisament per posar l’espatlla en favor del seu partit. Això és el que li retreuen, més en privat que en públic, els que en el PSOE remen per Pedro Sánchez, que són la gran majoria. Aquestes veus al·leguen que els resultats electorals avalen la política de l’actual líder socialista, i alguns al·ludeixen a un rebuig a la seva falta de protagonisme per explicar la situació. D’altres veuen directament una mala lectura del panorama actual. «Entenc que és difícil abstenir-se d’opinar sobre el moment, però em sorprèn que no comprenguin que la ruta que condueix a resituar el tauler territorial a Espanya és tan arriscada com la que es va traçar en la transició», diu, per retreure a González i Guerra que almenys no es mantinguin callats, un membre de l’executiva socialista. 

Trinxeres enfrontades

És a dir: si per a l’expresident i altres membres de la vella guàrdia socialista la negociació amb els independentistes és casus belli, també ho és, situats a la trinxera de davant, per als partidaris de Sánchez. La paraula clau és «convivència», un valor superior que cal continuar preservant perquè a Catalunya les aigües no tornin a sortir del curs.

  «Felipe parla d’una quimera, PP i PSOE no pactaran perquè les distàncies són insalvables. Cal cedir en els màxims i renunciar al que pertorba la convivència», diu aquest dirigent socialista. I afegeix que l’expresident «hauria d’ajudar a construir, com ho va fer al principi del conflicte del procés.» No sembla que aquesta sigui la seva intenció: aquest mateix mes, González ha admès que «li va costar» votar el PSOE en les últimes eleccions generals.

La seva actitud contrasta amb el fet que fos ell qui enunciés la famosa teoria del «gerro xinès» per referir-se a com de difícil és trobar acomodament als expresidents. Menys recordat és que fa sis anys, en el moment àlgid del procés i en una trobada amb altres excaps del Govern, González va incloure un afegitó a la metàfora: «Sempre he dit que un expresident és un gerro xinès en un apartament petit. És un objecte de valor però ningú sap on posar-lo. I ara a més corre el risc que un nen li doni un cop de colze i l’acabi llençant a les escombraries». Sánchez acabava de ser elegit secretari general del PSOE després de vèncer en les primàries Susana Díaz, la preferida de González.

Zapatero, puntal del PSOE

L’altre expresident socialista s’ha comportat d’una manera radicalment oposada. José Luis Rodríguez Zapatero va ser un puntal de la campanya socialista per a les eleccions del 23 de juliol. Ell mateix diu que va decidir implicar-s’hi a fons quan va veure els «atacs despietats» contra Sánchez, i va contribuir a augmentar l’autoestima del PSOE i el seu paper tant com a partit responsable –que ara alguns posen en dubte– com de vertebrador de l’Espanya moderna quan va treure pit pel final del terrorisme. «Sota el meu govern es va acabar ETA, es va entregar ETA, es va rendir ETA», va remarcar.

Com Zapatero, i a diferència de González, els dos expresidents del Partit Popular, José María Aznar i Mariano Rajoy, van fer pinya amb el candidat de la seva formació, Alberto Núñez Feijóo, durant l’última campanya electoral. Conscients del difícil moment que passarà la setmana que ve el líder popular, quan protagonitzarà un intent de convertir-se en president condemnat al fracàs, tots dos estaran també en el míting que el PP celebrarà aquest diumenge a Madrid contra l’amnistia.

Duel intern

Aznar i Rajoy prendran la paraula just abans que ho faci Feijóo, en un acte que s’examinarà amb lupa en clau de partit, per si en algun moment s’infereix que la líder del PP a Madrid, Isabel Díaz Ayuso, té més acceptació que el líder de la formació, com ja va passar en la nit electoral. «És un acte contra l’amnistia, però també està pensat perquè serveixi com a impuls per a Feijóo de cara a la investidura», recorda un diputat popular al Congrés.

Notícies relacionades

L’oportunitat

¿Què proposen per a Barcelona?

Però a diferència de Rajoy, que sí que sembla portar de bon grat la tornada a la vida civil, Aznar no sempre s’ha comportat amb l’obedient ortodòxia d’aquests dies. De fet, Aznar ha sigut, gran part del temps des que va deixar el poder, l’any 2004, un mal de cap per a la direcció del seu partit. L’episodi més recordat de la seva rebel·lia va ser justament el seu distanciament de Rajoy, que va tenir en el congrés de València del 2009 –amb una Esperanza Aguirre com a principal figura dels que s’oposaven a la gestió del dirigent gallec– el seu moment més tens.

«Aznar parla més i Rajoy és més discret, però els expresidents tenen aquesta espècie de butlla: poden expressar lliurement el que pensen. És un dels pocs privilegis que els queden, perquè ja no tenen la informació que tenien quan eren presidents», afirma el mateix parlamentari del Partit Popular.