El lloc de Yolanda Díaz en un nou mapa polític

L’arribada d’Alberto Núñez Feijóo a Génova pot comportar un reposicionament del PP que podria passar de lluitar amb Vox a la dreta per plantar cara a Pedro Sánchez al centre. El president del Govern vivia relativament plàcid en una Espanya de blocs infranquejables. Quan Feijóo li accepti un parell de pactes als quals Casado es negava per temor de Díaz Ayuso, Sánchez haurà de prendre decisions arriscades. ¿Jugarà a una geometria variable pactant a la dreta amb el PP i governant a l’esquerra amb Unides Podem? ¿Fugirà dels acords de gran coalició per consolidar el seu lideratge a l’esquerra del PP i intentar ser l’estendard del vot útil? Sánchez és prou plàstic per intentar qualsevol de les dues coses i Feijóo té experiència per saber que el seu èxit depèn que la política espanyola basculi lluny dels fronts ideològics en els quals Vox sempre serà més pur que el PP. Els alquimistes de la Moncloa aprofiten aquests dies que la guerra té tot el protagonisme per analitzar escenaris de reposicionament. La vida els era més fàcil contra Casado des d’aquest punt de vista.La votació d’aquesta setmana sobre la guerra ha deixat clar que les coses poden canviar, i amb l’espantall de Vox ja no n’hi ha prou ni per distingir-se del PP ni per continuar donant consistència a la majoria de la investidura.

Diumenge passat va entrar a formar part de la història d’Europa. La UE, amb Alemanya al capdavant, es va convertir en un actor de les relacions internacionals tant en el pla diplomàtic com en el militar, i de la seva confluència amb l’economia neix la geoestratègia. L’ampli consens que ha generat a Berlín la històrica decisió de dedicar 100.000 milions d’euros al pressupost de defensa ha remogut els fonaments d’aquella esquerra que es va enrocar en l’«OTAN no, bases fora». En un món multipolar, el model social europeu necessita també un paraigua geoestratègic que l’empari per no quedar permanentment a mercè d’uns Estats Units on pot governar un home com Trump, una Xina desafiadora i una Rússia en mans d’una oligarquia que juga amb l’avarícia occidental. Finalment, l’esquerra europea ha sortit de la lògica dels blocs posteriors a la Segona Guerra Mundial. Això té avantatges i inconvenients. 

En aquest context, Yolanda Díaz llança el seu projecte polític i el primer que fa és tancar files amb Pedro Sánchez en la seva decisió d’alinear-se amb la resta de la UE i vendre armes a Ucraïna. L’estructura partidista de Podem es desmarca. Díaz no pretén, doncs, com voldrien alguns, ser una nova cara, sinó encarnar unes noves idees més en sintonia amb aquesta Europa remoguda que no amb el clan de Pablo Iglesias i la seva retòrica basada en la lògica dels blocs, tant en el pla interior com en el geoestratègic. L’aposta és d’alt voltatge i s’ha de dir que on l’actual vicepresidenta aconsegueix més suport és a Catalunya, de la mà d’Ada Colau i de Jéssica Albiach. Ja se sap que només amb el recolzament català no s’arriba a la presidència del Govern d’Espanya, però és gairebé impossible aconseguir-ho si no el té. Díaz ho sap, però el mapa l’ha canviat en set dies.