El que Catalunya necessita del PSC

Com a tants de nosaltres, a Salvador Illa la pandèmia de la covid li ha canviat a la vida. Va anar a Madrid per portar un ministeri amb poca càrrega i dedicar-se a la política de llarg recorregut i va acabar sent un dels rostres més populars del país, amb centenars d’hores de rodes de premsa a l’esquena i aguantant impertèrrit com l’oposició l’anomenava assassí d’àvies i es querellava contra la seva gestió de la pandèmia. Això va permetre que d’un gafapasta per qui cap spin doctor hauria apostat sorgís un carisma basat en el lideratge tranquil, contundent però empàtic, més racional que passional que es va demostrar efectiu. Illa, alguns ho obliden en el dia a dia, va guanyar les eleccions catalanes del mes de febrer passat. I en el PSC, a qui guanya les eleccions ningú li discuteix gairebé res. De manera que aquest congrés serà fonamentalment el de la formalització de la marxa de Miquel Iceta de la primeríssima línia, però Iceta sempre torna, perquè Illa faci un partit a la seva mida. I hi ha expectació per saber com serà. Illa és una mica més jove, ha sigut alcalde però no de l’estricta Barcelona metropolitana, té la confiança del secretari general del PSOE i li deu el càrrec més a aquest periple per Madrid que als que en el seu temps van ser els anomenats capitans del PSC. De manera que té les mans més lliures perquè ha guanyat unes eleccions abans de ser primer secretari i no al revés. La ponderació que faci entre dones i homes, nous i clàssics, àrea metropolitana versus la resta de Catalunya en l’executiva serà una declaració de les seves intencions en els pròxims anys.

Els congressos dels partits són molt més tranquils quan les expectatives electorals són bones, especialment les municipals. En aquest cas, una de les primeres coses que va fer Illa després de les eleccions catalanes va ser projectar els seus resultats municipi a municipi. I el nombre de regidors i de possibles alcaldies es multiplica exponencialment. Per dos motius, la pràctica desaparició de Ciutadans i la fragmentació del vot al bloc independentista. El fracàs de Ciutadans com a partit demostra que si no es defensen els interessos al costat de les conviccions, els ciutadans perden la confiança. I el PSC ha sortit reforçat en vista de l’electorat com a partit útil per a les dues coses. El repte és que no malbarati aquest patrimoni com va fer en el canvi de segle quan va seleccionar quadros més per submissió a l’aparell que per potencial electoral, al crit que si el PSC posava la marca, una escombra podia ser alcalde.

Catalunya necessita que el PSC continuï sent un partit útil per defensar els interessos i les conviccions d’una part substancial de la societat, però que no sigui un partit només metropolità (com el PSOE no pot ser un partit només andalús), que continuï defensant el creixement per repartir la riquesa però que es comprometi en l’emergència climàtica, que ofegui el masclisme i que sigui justament transformador. Illa està fort per alinear el partit en la direcció que vulgui. Però també necessita que aquest PSOE que tant el venera, recolzi una catarsi a Espanya que permeti a una majoria de catalans imaginar-se en plenitud sense pensar en la independència.