JOC DE TRONS

Atrapats contra Vox o contra el 155, ¿fins quan?

Atrapats contra Vox o contra el 155, ¿fins quan?
3
Es llegeix en minuts
Albert Sáez
Albert Sáez

Director d'EL PERIÓDICO

ver +

A la societat civil i al periodisme els costa digerir els governs de coalició. Enyoren aquells temps en què un líder electoral plenipotenciari era interlocutor únic. Però la complexitat política ha arribat per quedar-se i en alguns territoris, com Catalunya, el País Basc o les Canàries, és norma. En altres com València o el mateix Govern espanyol és una novetat a què tots es van adaptant. En altres països, com Alemanya, no només fa dècades que tenen governs de coalició sinó que són capaços, com acaba de passar amb l’anomenada coalició semàfor, d’organitzar-los per sobre dels blocs ideològics. També passa d’alguna manera a Catalunya, on en l’última dècada l’eix nacional porta el pes quan es tracta d’organitzar majories. 

El fantasma de l’extrema dreta

Cada vegada que Pablo Casado fa un pas per demostrar que, arribat el cas, farà govern amb el recolzament de Vox, dona oxigen a Pedro Sánchez. Passats dos anys, la principal, i gairebé única, argamassa de la majoria del PSOE i Podem, i dels seus socis parlamentaris, és tallar el pas a l’extrema dreta de Vox. ¿Per què aguanta estoicament el PNB els acords amb Bildu sense deixar el Govern a l’estacada? Perquè sap que un PP dominat per Vox seria encara una contrapart negociadora pitjor. ¿Per què aguanta Esquerra les vacil·lacions amb la ministra Calviño, que confon quotes d’emissió amb quotes de producció? Perquè sap que la seva aposta estratègica principal, la taula de negociació, duraria entre cinc i deu segons si canvia l’inquilí de la Moncloa. Sánchez i el seu gabinet de negociadors porten aquesta corda fins al límit pensant que mai es trencarà. Fins que ho faci.

Notícies relacionades

Junts es desentén de cuidar la CUP

Passa una cosa similar a Catalunya. A l’inici de la legislatura Esquerra es va autoimposar que no pactaria amb el PSC a l’identificar-lo com a promotor de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució l’any 2017. El seu projecte de guanyar temps per consolidar la presidència i ampliar la seva majoria està, doncs, en mans del seu principal adversari per aconseguir-ho, Junts. De manera que l’estratègia és contradictòria amb la tàctica: substituir Junts demana conviure amb Junts. I per als de Puigdemont, l’abisme virtual del 155 és el que els dona marge per plantar a Aragonès quan els convé, sigui a la taula de negociació o en el pressupost. A més, obliga els de Junqueras a aguantar les gràcies de la CUP, que desgasten qualsevol. Aragonès va tensar la corda sortint d’aquesta ratera i pactant el pressupost amb els Comuns, però sap, i Junts no deixa de recordar-l’hi, que aquest és un camí de no retorn si el porta fins a les últimes conseqüències. I Junts ho aprofita per intentar guanyar pes en la coalició, li falta un lideratge efectiu que no sigui a milers de quilòmetres.

Les coalicions negatives 

Els politòlegs anomenen aquest tipus d’acords «coalicions negatives». Les forces sumen en contra d’un altre, no a favor del seu propi programa. El semàfor alemany també es podria entendre d’aquesta manera, són el pacte contra Merkel i, també, contra els que en el partit de l’excancellera coquetegen amb la idea, tabú a Alemanya, d’acostar-se a l’extrema dreta. En el cas català, aquesta alteritat contra la qual es pacta pot acabar sent l’única majoria possible per poc que Illa continuï sumant recolzaments sense crosses d’altres constitucionalistes. En el cas espanyol, el gran repte de la coalició negativa contra el PP és la credibilitat de qui la presideix. Pedro Sánchez ha entaulat moltes batalles en molt poc temps i acumula més ferides de les que aparenta. Algú va interpretar la seva remodelació de juliol com la recerca de recolzament a la marca de partit en vista del desgast de la marca personal. Al final, hi ha massa gent que ha negociat amb Sánchez que ja no sap on és la boleta, com el PNB o Esquerra aquesta setmana, i que no s’aixequen de la taula només per por de Vox. La cosa és quan acabarà aquesta paciència. Sobretot si una marca personal potent com Yolanda Díaz aconsegueix articular una marca de partit que agrupi tot el que hi ha a la dreta de Podem, tot i que em temo que no llegeixen revistes femenines, com Yo Dona, als diaris que estimulen el PP a llançar-se als braços de Vox.