SÈRIE MULTIMÈDIA ‘Els caladors del gihad’ (III)

Tous davant el jutge, durs a la presó: les estratègies de Daesh entre reixes

Tous davant el jutge, durs a la presó: les estratègies de Daesh entre reixes
  • La majoria de condemnats per gihadisme busquen l’atenuant de confessió

  • Pintades integristes a les presons mostren juraments de fidelitat de presos fanatitzats

6
Es llegeix en minuts
Juan José Fernández

«Al carrer, ¿quantes vegades t’han demanat a tu el carnet, i quantes li han demanat a un cristià?» «¿Veus com ens tracten? Mai et tractaran a tu com a un cristià». «Els cristians es queden amb les feines bones, i per a nosaltres la misèria; i les nostres dones, a netejar-los els vàters...» Deixant anar comentaris com aquest, el reclutador de Daesh establirà a poc a poc conversa amb el pres comú musulmà. Aquest corol·lari es repeteix l’últim lustre en la instrucció de les detencions de reclutadors a les presons, un catàleg argumental orientat a generar sentiment de greuge, expliquen fonts de la lluita antiterrorista.

La presó és un calador propici de l’integrisme islàmic: el captador té temps i el seu ramat no pot distreure’s en cap altre lloc. Una vegada que el prosèlit accepti el mentor i els seus temes de conversa, gradualment intensificarà la seva fosca catequesi: «Et van enredar. Vendre droga no és digne. L’islam et salvarà»... El predicador ja no parlarà de cristians o nasiris (natzarens), sinó de «croats»: «Germà, els croats maten la gent a Síria...». Encara quedarà temps perquè, al final, el prosèlit accepti el preu de la seva redempció: matar, o matar i matar-se, per la umma dels creients i el califat universal.

Aquest és el recorregut de la radicalització que coincideixen a descriure les fonts policials i penitenciàries consultades sobre cops intramurs al terrorisme, com el de la Policia Nacional, que va truncar el 9 de setembre una cadena de converses fanàtiques al penal de Daroca (Saragossa). Ho organitzava un intern magribí «extremadament radicalitzat», diuen fonts pròximes a l’operació. El pres, pròxim a sortir, planejava atacar els jutges que el van condemnar.

Als seus seguidors els intentava aïllar en un club sectari. I aquest detall el va observar el Grup de Seguiment i Control d’Institucions Penitenciàries, cosa que va donar inici a la investigació.

Aïllar és clau; trencar qualsevol via per la qual el prosèlit adquireixi una visió de la realitat que no sigui la seva. «La radicalització islamista funciona com en les sectes, i com en el control de la violència masclista», explica Francisco J. Macero, funcionari penitenciari, expert en radicalització de la central ACAIP i col·laborador de RAN, la Radicalisation Awareness Network, xarxa europea d’alerta sobre radicalització.

Dur, i abans tou

Dur, i abans touL’aïllament explica també un tret del comportament del condemnat gihadista: tou i col·laborador amb el jutge i la fiscalia, i dur i hermètic a la presó.

Fins al moment, la majoria d’integristes condemnats a Espanya han col·laborat amb la instrucció del cas, conclou l’estudi jurisprudencial ‘La col·laboració amb la justícia dels condemnats per terrorisme gihadista’, que va publicar el maig passat el professor de Dret Penal de la UNED José Núñez a la Revista Electrònica de Ciència Penal i Criminologia.

De 17 sentències amb 29 condemnats, van ser majoria (16 de les 17) les que el tribunal va admetre l’atenuant analògic de confessió tardana. O sigui, el terrorista va admetre els fets, cosa que va facilitar la instrucció, a canvi d’alleugerir la pena. El fenomen trenca l’apriorisme que «els condemnats per terrorisme gihadista no solen col·laborar amb les autoritats al ser delinqüents per convicció», explica Núñez en el seu estudi.

L’últim pacte destacat terrorista/fiscalia es va tancar el juny passat. Nabil E. A., capturat per la Policia al barri de La Piñera d’Algesires ara fa dos anys per promocionar el gihad violent a les xarxes socials i aprendre a utilitzar explosius, ha acceptat tres anys de presó per autoradicalització i apologia del terrorisme a canvi d’acceptar els fets. El fiscal n’hi volia demanar quatre al judici.

Luis Álvarez, advocat en diversos judicis per gihadisme, entre els quals, el de l’11 M i el dels atemptats del 17-A, confirma la recerca de l’atenuant com a estratègia comuna dels capturats per delictes de terrorisme islamista. Però els pactes amb el ministeri públic porten camí d’esgotar-se. «Jo ja no aconsello l’atenuant de confessió tardana, perquè després la fiscalia no compleix –es queixa–. Després es passen en primer grau tota la condemna, en aïllament». Aïllat està a la presó de Picassent un dels seus clients, Driss Oukabir, condemnat a 23 anys de presó com a membre de la cèl·lula de Ripoll que va atemptar a Barcelona i a Cambrils l’agost del 2017.

El règim en què viuen Oukabir i el supervivent de l’explosió d’Alcanar, Mohamed Houli Chemlal, és d’aïllament en un mòdul d’interns de primer grau. Les seves sortides al pati són reduïdes, d’una hora, i amb molt poques possibilitats de veure un altre pres, i menys d’entaular contacte o amistat. En la memòria d’un dels seus vigilants penitenciaris durant la seva etapa de preventiu s’ha quedat la imatge quotidiana, durant mesos, de Chemlal sol en un pati, «en total silenci, donant puntades de peu a una pilota contra una paret», explica.

Contra el pres comú

Contra el pres comúL’actitud refractària del gihadista a la presó es reflecteix en el fracàs del pla de desradicalització de les presons. Ja està en marxa la recerca d’un nou pla educatiu, confirmen a la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries.

Però els ja condemnats per gihadisme no són l’objectiu dels reclutadors de Daesh, ni l’únic que miren els Grups de Seguiment i Control (GSC) d’Institucions Penitenciàries o, a les presons sota control de la Generalitat de Catalunya, de la poc coneguda AIS (Àrea d’Informació i Seguretat).

L’Estat Islàmic i Al-Qaida busquen prosèlits joves, plomats, sense peculi ni amics a la presó. Un jove venedor d’haixix o un peó de la immigració il·legal seran perfectes. «Els adoctrinadors baixen l’autoestima del subjecte, els aïllen..., després ells i les seves idees són l’únic entorn que l’adoctrinat reconeix, li pugen l’autoestima i fan amb ell el que volen», explica F.L., funcionari veterà de les presons de Barcelona.

Però sobretot l’objectiu de la captació ha de tenir poca condemna; a l’autoanomenat Estat Islàmic no li interessen els homes a qui els queden molts anys abans de poder sortir al carrer i atemptar. Ni tampoc els toxicòmans, poc de confiança, que poden posar la droga per davant d’Al·là.

Presó d’Estremera (Madrid), la primera en què es va investigar l’aparició de pintades de Daesh com a senyal de la formació d’un possible front islamista a les presons. / José Luis Roca

L’adoctrinament entre reixes és en tot cas selectiu. Fonts d’Institucions Penitenciàries neguen que les presons siguin nius de gihadistes, i l’advocat Álvarez sosté que les operacions policials contra cèl·lules intramurs «després acaben desinflant-se, perquè la ratlla és difusa entre parlar de religió i radicalitzar; és difícil provar que una cosa comporti l’altra. D’un cop a la presó d’Algesires amb 40 detinguts, al final n’han sigut processats cinc», per exemple.

Però en la lluita antiterrorista creuen que el fenomen, lluny de disminuir, creix. Hi està havent un aflorament de pintades de Daesh en diverses presons des del confinament. I fonts policials no descarten que el fenomen estigui connectat. En tots els casos el pres pinta –o rasca a la paret– la bandera fosca amb un cercle i, a dins, la xahada, el lema que Al·là és l’únic déu i Mahoma el seu profeta.

Notícies relacionades

«Abans el procés era molt visible, canviaven d’amics i de vestimenta... Ara adoctrinen molt més dissimuladament, no en grup, sinó persona a persona, en la intimitat de la cel·la –explica Macero–. I arriba un moment en què el captat jura fidelitat al califat. «Alguns ho expressen pintant el lema a la paret per provar la seva fidelitat –explica–. És imprudent, però no oblidem que els conversos són els més radicals».

La majoria, no obstant, mira de camuflar-se. Tot i que encara mostrin signes que observen els GSC de l’Estat i l’AIS catalana. Entre aquests, un cridaner canvi d’amics al pati, o la negativa del reclús a tractar amb personal femení del centre penitenciari. Per aquí no passen. A l’advocat Álvarez l’hi va explicar un d’aquests presos: «És que jo no tracto amb animals ni amb dones».