Un any del decret d’alarma: així és per a un país

«¿Què és el que no he de fer?», va preguntar.

Els seus companys de partit li van recomanar que no parlés de llistes d’espera, que anés «amb compte amb els compromisos econòmics» i després, per si de cas, li van advertir que el més greu era un problema de salut pública. «Però en això, en aquests moments, no pots fer res. Quan arriba, arriba. Així que si arriba, ja ho veuràs», li van dir. 

«I mira: va arribar. Va arribar ben aviat», explica l’exministre ara que es compleix un any de la declaració d’alarma que va paralitzar el país per fer front al problema de salut pública més gran en més d’un segle, un virus que va començar sent un eco llunyà que venia de la Xina per acabar convertint-se en una amenaça invisible que ha alterat la nostra vida per sempre, enfonsant l’economia i deixant pel camí una reguera de gairebé tres milions de morts en tot el planeta. Més de 70.000 només a Espanya.

La sensació que es manté entre els consultats al Govern central sobre aquells dies és, sobretot, d’«angoixa». Ara sembla normal. L’últim any, Espanya només ha estat fora de l’estat d’alarma tres mesos i mig. Però llavors l’Executiu anava gairebé a cegues. Mai abans s’havia aprovat un decret com aquest. Es coneixia molt poc del virus. Les xifres de morts impactaven molt més. Faltaven tests, mascaretes, respiratoris.   

Els records de Carmen Calvo, la vicepresidenta primera, es veuen molt condicionats per la Covid-19, que va contraure poc després d’aprovar l’estat d’alarma. Va estar cinc dies ingressada en un hospital amb seriosos problemes respiratoris. «Encara no ha sortit d’això –diu–. Hauré de reordenar-ho en algun moment. Hi ha dies que recordo molt bé i d’altres que encara són confusos. I m’ho retreia a mi mateixa, em culpabilitzava per estar malalta».  

«Era un moment molt especial. Recordo aquesta angoixa. Es tractava d’adoptar les decisions que s’havien d’adoptar. No tenia temps de preguntar-me el que passaria», explica Illa.

«La meva sensació era que la muntanya que havíem d’escalar era tan alta que no em podia aturar. Després amb el temps sí. I recordo molta angoixa –assenyala un altre membre del Govern, que prefereix no aparèixer citat amb el seu nom. Sobretot, una vegada aprovat el confinament, a les reunions que fèiem cada matí amb el president. Veure les xifres de morts i no saber si allò baixaria. No sabíem si l’estàvem encertant. Tothom ens deia que el confinament domiciliari era l’única solució, però no hi havia manera que baixessin les xifres.»

El punt de no retorn

El moment clau en el qual l’Executiu assumeix que el coronavirus serà molt més devastador del que s’esperava és el 9 de març, dilluns. Aquell dia, les xifres van fer un salt: ja hi havia 999 casos i 16 morts. Són dades que empal·lideixen davant els actuals (només divendres passat, per exemple, hi va haver 5.348 contagis i 173 morts), però indicaven que el virus es transmetia a tota velocitat. Pedro Sánchez va començar a contemplar llavors l’estat d’alarma, un mecanisme excepcional que només s’havia aplicat en una ocasió (per a la crisi dels controladors aeris, el 2010) que no tenia a veure res amb una pandèmia. «No hi havia cap precedent», explica Calvo. El president, tot i així, no va prendre la decisió final fins al 12 de març. «Va ser al migdia, per videoconferència –continua la vicepresidenta primera–. ‘Carmen, reuneix-te amb la teva gent a veure com podem decretar l’alarma’, em va dir Pedro». 

Un dia després, Sánchez ho va comunicar a la majoria dels ministres. A primera hora del matí, va trucar a Illa. «Em va demanar la meva opinió i li vaig dir que calia aprovar-la amb rapidesa –recorda l’ara candidat del PSC a la presidència de la Generalitat. Llavors em va preguntar si Sanitat estava preparada per assumir les competències dels sistemes de salut a tot Espanya. Jo li vaig contestar que no. La gestió, li vaig dir, havia de continuar recaient en les autonomies, perquè compten amb els mitjans per dirigir els hospitals. Les competències de salut pública, en canvi, les havíem d’assumir nosaltres». 

Mentrestant, a la Moncloa, un reduïdíssim grup ja havia començat a redactar el decret: Calvo; la seva cap de gabinet, Isabel Valldecabres; el secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, José Antonio Montilla; el sotssecretari de la Presidència, Antonio Hidalgo i el secretari general de la Presidència, Félix Bolaños, que feia d’enllaç amb Sánchez.

L’alarma s’havia d’aprovar el 14 de març, així que tenien menys de 48 hores per aturar un país. Alhora, els integrants del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries (CCAES) eren consultats sense pausa. Hi havia molts dubtes sobre quines activitats restringir i quines no. 

«Aquesta era la dificultat més gran: fins a quin punt teníem la capacitat de limitar drets sense passar-nos de la ratlla. I moltes activitats eren zona grisa. ¿Per què permetre que obrissin els quioscos però no les perruqueries? ¿Per què permetre la construcció però no les botigues de roba? Buscàvem arguments epidemiològics», expliquen a l’Executiu. 

La resposta ciutadana era un altre motiu de preocupació, amb una societat que per primera vegada tenia prohibit sortir de casa excepte per a, bàsicament, anar a treballar o buscar aliments i medecines. «Sense responsabilitat individual, no hi ha cossos i forces de Seguretat de l’Estat que puguin aturar la desobediència –explica un membre del Govern–. No hi ha policies per a tanta gent. I es podien produir efectes bola de neu. Per exemple, que tu estiguis complint però algú al teu barri no. I llavors pensis: ‘Doncs si aquest ho fa, jo també’. Calia tallar en sec qualsevol incompliment de la norma per transmetre que allò anava molt seriosament».

I, no obstant, la Moncloa va optar per no incorporar al decret un apartat amb sancions. «Vam tenir molts dubtes –admeten fonts de la Vicepresidència primera–. ¿S’havia de quedar la gent a casa? ¿Incorporem o no un capítol amb infraccions? Al final no el vam incloure perquè vam confiar que Espanya actuaria bé. Aquesta és la part que més satisfacció ens va donar». 

Un Consell etern

Montilla, Hidalgo i Bolaños van sortir de la Moncloa passades les quatre de la matinada. L’esborrany del decret ja estava redactat perquè a dos quarts de deu els ministres poguessin estudiar-ho en el Consell extraordinari. Ho van fer, llegint en veu alta cada article, durant una cita llarguíssima, la més llarga que es recorda.

Set hores amb una petita aturada ocupades també en un debat intern que ara alguns membres del Govern minimitzen, però que prefigurava tots els que vindrien en la coalició del PSOE i Podem.

Els morats volien que la norma també inclogués ajudes econòmiques, però Sánchez, al final, va decidir deixar-les per al dimarts següent. La reunió va acabar a les sis de la tarda. El president, en una de les seves intervencions més transcendentals, va necessitar quatre hores més, fins a les nou, per preparar la compareixença. «Ja hem aprovat l’estat d’alarma», va dir. 

Calvo va arribar a casa molt més tard. «Estava esgotada –recorda–. Un cansament infinit. Mai ho oblidaré. Em vaig aixecar l’endemà amb una sensació gairebé física de si tot això era veritat o mentida». Era veritat.