14-F a Llavaneres: ‘E la nave va’

Gairebé no hi ha cartelleria electoral. Els llaços grocs (diuen que mesos enrere eren omnipresents) han volat. Potser no és una metàfora. Potser és literal. De pocs balcons pengen ensenyes, i això que Llavaneres va tenir temps enrere la seva particular i desopilante guerra de banderes. Per la raó que sigui, l’Inspector General de l’Exèrcit a Catalunya, sigui qui sigui que ocupi el càrrec, té al poble una residència d’estiueig. Quan és a casa, s’hissa la ‘rojigualda’. Temps enrere, l’ANC va fer d’allò un ‘casus belli’ i va plantar ben a prop, però al carrer, una estelada que li va donar a la zona de la riera un graciós aire de partida de Risk. Ni tan sols aquest antecedent, que hauria de suggerir que a Llavaneres la política es viu a flor de pell, flota en l’ambient en aquesta excursió a aquest en realitat tranquil·líssim poble del Maresme. Que parlin, doncs, els veïns.

Ha sigut una gran sort topar amb dos llavanerencs amb aquest do d’oferir respostes mil vegades millors que les preguntes que se’ls formulen. Des d’aquí i abans de prosseguir, moltes gràcies.

La primera, sense que l’ordre importi, és Aina Perich. La seva família regenta l’únic restaurant del carrer de Munt. Tot i que el nom li ve gran, és la principal artèria de la vila. Hi ha botigues i comerços d’alimentació. Trànsit, molt poc. Tot i així, l’ajuntament, per posar el seu gra de sorra en la lluita contra la Covid, ha penjat un cartell en l’accés al carrer en el qual demana que per passejar el gos es triï una altra ruta. Així la densitat serà més baixa, se suposa. Potser no hi ha més de 20 o 30 persones a tot el carrer.

Can Perich va obrir com a casa de menjars el 2010. La crisi econòmica tocava fons aquell any o estava a punt de fer-ho. La sortida del pou, com se sap, va ser lenta, tant que gairebé es va solapar amb l’arribada del coronavirus. Quina dècada per a un restaurant. «Tres vegades hem hagut de tancar per la pandèmia. No ens hem quedat de braços plegats. Hem aprofitat per digitalitzar el negoci. Ara hi ha dies en què més de la meitat dels menjars que servim són encàrrecs per emportar», explica Perich.

Un restaurant que al matí serveix esmorzars i a la tarda cafès, és, com se sap, un gran radar. ¿De què parla la gent? ¿Del trepidant pols electoral català? «Doncs no. Del que més, de la pandèmia. Després, del Barça. I ja per últim, de política, però només per tornar al primer, a com de malament que gestionen la pandèmia». Els Perich de Llavaneres res tenen que veure amb el Jaume del mateix cognom, però, perquè ve al cas, ve-t’ho aquí una reflexió d’aquell irrepetible humorista: «Un polític és el tio que té solucions quan està a l’oposició i problemes quan està al govern». Que grans són els Perich.

Al mateix carrer té el seu negoci Rubén López, una immobiliària, La Maison. Que es tingui en compte, abans de prosseguir, que Sant Andreu de Llavaneres seria Monterrey si Barcelona fos San Francisco, una destinació residencial desitjable per molts i disponible per a pocs.

«Pensi vostè, d’entrada, que a Llavaneres hi ha més immobiliàries que bars». Té la seva raó de ser, explica López. Tot l’ocorregut en aquest distòpic 2020 no ha fet més que afegir un plus a la desitjabilitat d’aquest municipi com a lloc de primera, segona o intermitent residència, no només dels qui volen i poden deixar Barcelona ara que el teletreball s’imposa, sinó, també, de molts estrangers.

A les immobiliàries, pel que sembla, els ha passat a Llavaneres el que a les llibreries en la resta de Catalunya. El gran confinament de març va fer témer molts llibreters que estiguessin a punt de girar l’última pàgina de la seva novel·la empresarial. Tres mesos sense aixecar la persiana són molts llibres sense vendre. Els van vendre després. Va ser com desembassar les ganes de llegir. La venda de cases a Supermaresme i Rocaferrera, les dues urbanitzacions que han esculpit la fama de Llavaneres, va ser, acabat el 2020, la prevista al gener, resumeix López.

Notícies relacionades

L’oportunitat

¿Què proposen per a Barcelona?

‘E la nave va’, per parafrasejar Fellini. A Llavaneres, tantes vegades escenari de la gran òpera de la política (aquí va viure Urdangarín, aquí va esquitxar també el ‘cas Pretòria’...) la campanya electoral sembla una cosa infinitament llunyana, com d’un altre país. Bé, una mica, és així.