24 set 2020

Anar al contingut
La gran família àrab de Joan Carles

STR

La gran família àrab de Joan Carles

Els vincles saudites del monarca emèrit són només la baula més generosa d'una pròspera cadena que s'estén del Marroc al Golf

Eugenio Fuentes

Hi ha qui ha interpretat que Hassan II, el pare de l’actual rei del Marroc, Mohamed VI, anomenava ‘Juanito’ Joan Carles I perquè el mirava per sobre de l’espatlla. No obstant, els qui el coneixen asseguren que el monarca emèrit utilitza aquest nom per identificar-se en la intimitat. De fet és així com firma la polèmica i molt carinyosa missiva en la qual agraeix al seu cosí, el príncep Álvaro d’Orleans, els nombrosos viatges en jet privat pagats per la seva fundació, una de les peces que investiga la justícia suïssa per aclarir el cas de les comissions de l’AVE.

Per a Joan Carles I, Hassan era el seu «germà gran», de la mateixa manera que ell es considera el «germà gran» de Mohamed VI. Una altra cosa és que, almenys en aparença, no hagi aconseguit establir amb l’actual monarca marroquí uns llaços igual d’intensos que amb el seu pare, que el 1989 li va regalar el palauet de Lanzarote de La Mareta.

Mohamed VI. 

Més enllà de l’aparença, es pot pensar, no obstant, que no falta la simpatia mútua –Corinna Larsen assegura que n’hi ha a cabassos– sinó que ha sigut la voluntat del Govern d’Espanya de tenir ple control sobre el sempre aspre dossier marroquí la que ha enfosquit aquesta relació. En particular, en l’era d’Aznar (1996-2004), marcada per la crisi de Perejil del 2002 i per la pèssima relació entre la Zarzuela i la Moncloa.

Els vincles entre Joan Carles I i els monarques de nombrosos països àrabs, focalitzades aquests dies entorn de l’Aràbia Saudita, han sigut sempre fraternals i esplèndids. Això ha permès al Rei emèrit exercir durant dècades, ja des dels anys en què era príncep d’Espanya (1969-1975), eficaços papers d’intermediació amb el món àrab.

La gestió més antiga de la qual es té notícia es remunta a la crisi del petroli del 1973. Coneixedor dels seus magnífics contactes al Golf, Franco li hauria encarregat que garantís el subministrament de cru a Espanya. La iniciativa, portada a terme davant l’Aràbia Saudita, va ser un èxit i va permetre al llavors príncep embutxacar-se la que potser va ser la seva primera comissió important, que es prolongaria durant anys mitjançant un percentatge sobre els barrils importats.

Poc després va arribar una gestió no molt coneguda, tot i que ha sigut reflectida a diversos llibres. En els primers mesos del seu regnat, encara assetjat pel búnquer franquista i amb les seves arques semibuides, Joan Carles I es va dirigir al seu «germà» el xa de Pèrsia (Iran), que va sol·licitar, invocant la tradicional solidaritat entre famílies reials, 10 milions de dòlars per enfortir l’impuls democràtic. Els diners li van ser puntualment enviats per Reza Pahlevi, que el 1979 seria enderrocat per la revolució islàmica.

Reza Pahlevi.

El mannà saudita mai s’ha interromput: un préstec de 100 milions de dòlars sense interessos i el iot ‘Fortuna’ són només algunes baules de la cadena que arriba fins a la transferència de 100 milions d’euros a un compte de la fundació Lucum. Són els 100 milions que li haurien correspost per facilitar que un consorci espanyol es fes el 2011 amb les obres de l’AVE a la Meca per les quals també lluitava amb tenacitat el president francès Sarkozy.

Atesos aquests llargs i intensos precedents no ha d’estranyar la foto de novembre de 2018 que va causar escàndol a mig món. Va ser presa durant el gran premi de Fórmula 1 d’Abu Dhabi, al qual Joan Carles I assistia en companyia del monarca de Bahrain, el seu millor amic dels últims anys. Al finalitzar la carrera, el príncep hereu saudita, Mohamed bin Salman, es va precipitar a saludar-lo. Només havia transcorregut un mes de l’assassinat a Istanbul del dissident Khashoggi, l’autoria intel·lectual del qual s’atribueix a Bin Salman.

Mohamed bin Salman.

Es pot pensar, no obstant, que Joan Carles I, imbuït de la naturalesa històrica de la seva real figura, aquests incidents «incorrectes» no el preocupen gaire. Sens dubte els considera pegues inherents a la pertinença a una gran família, repartida per mig món, el vincle d’unió del qual és ostentar les direccions dels seus estats per herència i els membres més generosos de la qual són els rectors de les petromonarquies.