Un últim (mal) servei

Joan Carles de Borbón i Borbó, que va regnar amb el títol de Joan Carles I, és, sens cap dubte, una de les grans figures de la història d’Espanya del segle XX. La transició a la democràcia després de la mort del dictador Francisco Franco no s’entén sense ell; la història hauria sigut una altra i no necessàriament millor. Va saber mantenir la pau com a requisit imprescindible de l’adveniment de la democràcia i, amb aquesta, del període més llarg de prosperitat econòmica dels últims segles. Negar aquesta aportació és, simplement, una niciesa. El seu transcendental paper històric va envoltar igualment el rei emèrit d’una aura que el va deixar al marge de qualsevol mínima crítica, no només d’aquella de la qual el protegia la Constitució, sinó del més mínim control de la societat que servia.

El rei emèrit va comunicar ahir al seu fill, el rei Felip VI, la seva intenció d’abandonar Espanya «davant la repercussió pública que estan generant certs esdeveniments passats de la meva vida privada». Ho fa per preservar el prestigi de la monarquia, però el fet de prendre el camí d’aquesta espècie d’exili no facilita precisament aquest objectiu ni la gestió d’aquesta crisi per part de l’actual monarca. El més adequat seria que s’hagués absentat del complex del palau de la Zarzuela, però que s’hagués posat al mateix temps a disposició de la justícia. És el que correspon a un dignatari en aquests casos. ¿Què hauria passat, per exemple, si en el seu moment la infanta Cristina hagués acudit voluntàriament a declarar en el ‘cas Noos’, en el qual està involucrat el seu marit, Iñaki Urdangarin? Moltes veus contra la monarquia s’haurien apaivagat. La marxa d’Espanya permet a Felip VI prendre la necessària distància amb els fets que pugui haver protagonitzat el seu pare, però encoratja també l’aparició d’una cort paral·lela a la qual poguessin acudir aquells que pretenguin emparar-se amb el rei emèrit per desestabilitzar les institucions en un temps de crisi social i econòmica com el que vindrà després de la Covid. Abandonar la Zarzuela és un últim servei a la monarquia i a la democràcia, però fer-ho camí de l’exili és un mal servei. 

Com ha passat al llarg de la història amb altres grans estadistes, la línia que separa el reconeixement de l’adulació és molt fina, de manera que el respecte pot arribar a entendre’s com a impunitat. Això és el que pot haver passat en l’última dècada amb la figura del rei emèrit. Des que va ser sorprès en una cacera a Botswana fins a les investigacions de la justícia suïssa per un presumpte cobrament de comissions en la construcció de l’AVE a la Meca, tot indica que Joan Carles en la seva última etapa com a cap de l’Estat i en els seus primers mesos d’emèrit va poder arribar a pensar que estava revestit d’una impunitat absoluta. No es tracta, per tant, de prescindir de la presumpció d’innocència, però, sí, d’augmentar el nivell d’exigència en el control de la direcció de l’Estat, independentment de si s’ocupa per herència o per elecció. El nivell de transparència ha de ser el mateix i en aquesta línia apunten tant l’actitud de Felip VI davant els fets pels quals va ser jutjat el seu cunyat com la proposta del president del Govern d’acotar la inviolabilitat del cap de l’Estat.

No és moment, doncs, de desprestigiar les institucions, sinó de generar confiança en els ciutadans i això inclou l’autocrítica davant l’excés de tolerància, també des dels mitjans de comunicació.