«Això no s'aguanta»

Quim Torra va baixar del faristol, capcot i amb mirada seriosa. Acabava de desafiar al president del Parlament (una cosa inaudita) que li tornés la condició de diputat de ple dret que Roger Torrent, decisió del secretari general del Parlament en mà, havia revocat, segons Junts per Catalunya, i merament traslladat, segons ERC. El grup postconvergent aplaudir el president i es van intensificar quan es va asseure. Entre els republicans, ningú va moure una mà.

I llavors, els consellers de JxCat es van aixecar per emfatitzar l’homenatge, arrossegant així els diputats de la seva força. Els membres del Govern d’ERC, entre ells i el més exposat als focus perquè s’asseu al costat de Torra, Pere Aragonès, es van quedar asseguts i Aragonès, amb cara de circumstàncies. Aquesta imatge passarà a la història com la del final de l’aliança entre republicans i postconvergents, es produeixi quan es produeixi el fet administratiu, és a dir, la convocatòria d’eleccions.

Va ser el líder del PSC qui va posar títol a aquesta imatge, un resum per al qual Miquel Iceta va demanar la dispensa de l’hemicicle atesa la seva col·loquialitat (llenguatge versallesc al costat de Lorena Roldán): «Això no s’aguanta».

Després va venir la decisió de JxCat, a tall de xantatge, que podia fer més mal a ERC. Si el motiu d’Esquerra per acatar la retirada de l’escó a Torra era evitar la paràlisi del Parlament, Albert Batet va anunciar que el seu grup no participaria en cap votació. Per a mostra, la dels pressupostos del Parlament, que van ser tombats amb cap vot a favor, 16 en contra i amb un cens de 101 diputats, tots menys els postconvergents. I en l’horitzó, els pressupostos de la Generalitat.

Perquè si una constant hi ha hagut des que els dos espais polítics van iniciar la seva col·laboració és que les relacions entre ells han sigut pèssimes. Sí que han fluctuat, sempre sota la teoria dels vasos comunicants, els interessos d’uns i d’altres. Així, per exemple, a la tardor els postconvergents ventaven que Aragonès poc faria per aprovar uns pressupostos amb els comuns perquè ERC volia anar ja a les eleccions sota la calor de les enquestes favorables.

Figura fuetejada

Ara, la sospita ve de l’altre costat. Amb la fustigació a la figura de Roger Torrent –nascut el 30 de gener del 2018, quan va vetar la investidura impossible, per ineficaç i proscrita pel Tribunal Constitucional, de Carles Puigdemont– i el pacte entre ERC i el PSOE, els postconvergents han construït un relat exitós a la xarxes que titlla els republicans de traïdors.

A més, la plantada aviva la ferida creada per uns pressupostos que, paradoxalment, són tan aliens al president. Només es pot recordar com Torra no va encertar ni una sola dada dels comptes quan intentar apropiar-se’ls en un ple.

Notícies relacionades

Puigdemont exigeix a Sánchez revertir "l’espoli fiscal" si vol el seu suport

El PSC planteja ajudes iguals per a les famílies monoparentals i nombroses

A tot això cal sumar que un eventual avançament electoral (que arribarà com a molt tard quan el Suprem confirmi la sentència a Torra) deixaria en guaret la taula de diàleg entre governs, l’altre gran èxit d’ERC. Un acord en què Torra es va quedar al marge. I que, a més, el 29 de febrer, el Consell per la República organitzarà un acte a Perpinyà, que es preveu multitudinari, per a glòria de Carles Puigdemont i la seva immunitat europarlamentària.

Tot això dibuixa un paisatge gairebé perfecte o, com a mínim, el millor possible en les últimes setmanes per a una força sobre la qual les enquestes donen més ombres que llums.