Units en el plor i l'aplaudiment

Des d’abans fins i tot que arribés al lideratge socialista, quan era un diputat poc conegut, Pedro Sánchez sempre ha tingut fama de dirigent dur. Fins i tot robòtic. Sánchez és, en teoria, el polític de ferro, algú capaç de resistir més que ningú. Quan la major part del seu propi partit s’ha revoltat i ha forçat la seva dimissió, ell segueix ferm, creient en les seves possibilitats, sense que gairebé res sembli fer-li efecte. Aquest dimarts, no obstant, Sánchez va plorar. Poc, molt poc, però quan tot havia acabat i ja havia aconseguit ser reelegit, va entrar a la zona del Congrés dels Diputats reservada al Govern, va rebre una ovació tancada dels seus més pròxims i va sortir d’allà amb una llàgrima que li queia per la galta, rumb a la Moncloa.

El cap de l’Executiu ja havia passat dues vegades pel tràngol d’un debat d’investidura, el 2016 i l’estiu passat, i les dues vegades en va sortir derrotat. La votació d’aquest dimarts era de tot menys rutinària. No només perquè implicava posar fi a 10 mesos de Govern en funcions i aconseguir la reelecció per la via ortodoxa, després d’haver-se convertit en el primer candidat a arribar a la Moncloa a través d’una moció de censura. També per com d’ajustat era el resultat: 167 recolzaments, 165 rebutjos i 18 abstencions. Però, malgrat les pressions de la dreta als diputats socialistes i de grups minoritaris perquè trenquessin la disciplina de vot, del risc que algun d’ells no pogués assistir per problemes amb el transport o per malaltia (el virus de la grip va planar sobre l’hemicicle, amb diversos parlamentaris tossint sense pausa), tot va funcionar com un rellotge. I Sánchez, al final, va plorar.

També ho va fer el seu nou vicepresident, Pablo Iglesias. El líder de Podem es va emocionar primer quan va entregar un ram de flors a Aina Vidal, d’En Comú Podem, que pocs dies enrere havia descobert que tenia un càncer «rar, estès i agressiu», i també després, a l’abraçar-se al seu nou portaveu parlamentari, Pablo Echenique. Només que Iglesias, a diferència del cap de l’Executiu, molt més contingut, va plorar sense fre, amb tots els músculs de la cara.

En el fons, va ser una qüestió d’intensitats. Més enllà de les seves formes de relacionar-se amb les llàgrimes, Sánchez i Iglesias van mostrar aquí que estan coordinats. El fantasma que aquest no és un Govern, sinó dos, el del PSOE i el de Podem, recorrerà tota la legislatura i va arribar a ser utilitzat pel president per negar-se a la coalició al setembre, cosa que va provocar la repetició d’eleccions. De moment, hi ha pistes que indiquen que l’organització dins de la Moncloa serà difícil: mentre que els morats ja han donat a conèixer qui seran tots els seus ministres, el líder socialista, que va justificar la seva investidura en plens Reis perquè Espanya no podia «esperar», s’ho prendrà amb més calma. No anunciarà la composició definitiva de l’Executiu fins a la setmana que ve. Però el PSOE i Podem estan units, almenys, en el plor. També en l’aplaudiment.

Una imatge inusual

Notícies relacionades

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

Una carta redactada pel president

Després de tants anys immersos en una relació tan tempestuosa, la imatge dels diputats morats aplaudint Sánchez i els socialistes aplaudint Iglesias resulta inversemblant, però va ser la tònica del debat. Quan el president va dir que aquest era «l’únic Govern possible», uns i d’altres es van aixecar i ho van celebrar. Quan el futur vicepresident es va adreçar a les dones, als gais i les lesbianes, als immigrants i als treballadors, va passar el mateix.

La dreta, mentrestant, va seguir a la seva. Incapaç com ha sigut de frenar la coalició entre el PSOE i Podem, que depèn de nacionalistes, independentistes i minoritaris, es va refugiar en els visques: al Rei, a Espanya i a la Constitució, suposadament en perill d’extingir-se per l’acció, coordinada, de Sánchez i Iglesias. Els seus tres grups integrants només es van disgregar quan Santiago Abascal, de Vox, va denunciar que els socialistes i els morats estaven ocultant una suposada «plaga de ‘manades’» d’agressors sexuals «estrangers». Ni el PP ni Cs arriben fins allà.