Anar al contingut

vot particular

Javier 'Tromton' Melero, la gran baralla de l'home tranquil

L'advocat de Forn presenta 'El encargo', majúscula crònica del judici del procés i retrat de com pot ser de minúscula la classe política

Carles Cols

Javier 'Tromton' Melero, la gran baralla de l'home tranquil

Ferran Nadeu

Aquesta crònica sobre la presentació de ‘El encargo’, el judici del procés explicat en primera persona per l’advocat Javier Melero, pot contenir substàncies irritants o al·lergògenes. Des de fa anys, ja se sap, s’ha d’anar amb compte a Catalunya amb les intoleràncies. Fetes ja les advertències, toquen ara les maledicències, com que expliquen per Madrid que Manuel Marchena camina capbaix, perquè ha deixat per a la posteritat una sentència que els que s’ubiquen a la seva dreta qualifiquen de tova i que els que estan a la destra i la sinistra coincideixen a qualificar de literàriament decebedor, per no dir un xurro. Si els M&M’s del judici, o sigui, Marchena i Melero, en van mantenir durant 52 dies una ‘folie à deux' per discernir qui era el verb més florit de la sala, ‘El encargo’, un goig de lectura, això per endavant, decanta definitivament el combat, no als punts, sinó a l’estil Tyson, Foreman o Pacquiao, per KO.

Aquest advocat a la quinta forca de la fe independentista es revela com un deliciós narrador d’històries, retratista de persones i llocs.

Qualsevol ‘procesòleg’ de primera divisió sap, o hauria de saber, que Melero, durant anys l’advocat a l’ombra de Convergència, primer ‘consigliere’ de Jordi Pujol, dit sense ànim d’ofendre, i després d’Artur Mas, és un apassionat de la boxa, tant que fins i tot entre esbufecs la practica, així que cada capítol del seu llibre va encapçalat amb dues cireres, primer una cançó (’Ball and chain’, de Janis Joplin, per exemple, paraules majors) i, a baix, una cita d’algun púgil, com la del cicló Barry McGuigan, l’irlandès a qui un dia li van preguntar per què s’havia fet boxejador. «No servia per a poeta», va respondre. La més cèlebre, no obstant, la mil vegades citada per resumir la col·lisió de l’independentisme contra el mur de l’Estat, és una de Tyson, també repescada per Melero, «tothom té un pla fins que li cau la primera hòstia».

El curiós és que entre tant guant i calçons curts, a aquest advocat que va acceptar la defensa de Joaquim Forn Meritxell Borràs se li ha oblidat esmentar el boxejador que, disfrutada aquesta capa d’ironia i honradesa que cobreix les 348 pàgines del llibre, cal assenyalar que millor el representa. És Sean Thormton, sí, l’home tranquil de John Ford, un paio que ningú diria quin passat té vist com corteja Maureen O’Hara. El de Melero no és cap secret. Va estar en la inseminació de Ciutadans com a partit polític. Diu que va ser «de forma marginal». El dia del part, ni tan sols hi era. A ‘El encargo’ ho explica. Molt a l’estil Thormton. Assegura que personalment no va arribar a conèixer «aquest estrany accident polític anomenat Albert Rivera», però sí que va comprovar en què s’havia convertit. El 2018, o sigui, no fa tant, un alt càrrec taronja li va preguntar si havia escoltat «el discurs». Melero no sabia de què li parlaven. El seu interlocutor va insistir. «¡A Rivera! ¡El discurs del congrés!». Sobre aquell diàleg de sords en va treure una lliçó. «La gentada que als murals del metro de Pyongyang contempla Kim Il Sung no trasllueix tant embadaliment».

Melero cedeix el pas a Daniel Osàcar, extresorer de Convergència i client del seu bufet / FERRAN NADEU

Tot i que a la quinta forca ideològica del nacionalisme català, Melero ha acabat per travar, amb no pocs dirigents de l’antiga Convergència. Alguns van assistir a la presentació del llibre. Irene Rigau i Daniel Osàcar, per exemple. És una cosa semblant a una amistat. Doncs encara sort. És igual d’immisericordiós amb la majoria d’ells, amb més tacte, però igual de contundent. ’El encargo’ no és només una vibrant crònica del judici vista des dels pupitres de la defensa, és també una mirada retrospectiva sobre la cocció del procés i una vivisecció (amb la qual cosa això fa mal si és sense anestèsia) del que des del seu punt de vista és una cadena inconcebible d’errors que van fer que la plana major de la política catalana ‘indepe’ es precipités al buit per por de ser un i no l’altre el que posés el peu al fre. «Al que més em recordaven era a ‘L'Home que fou dijous’ de Chesterton, en el qual tots els membres del grup anarquista són en realitat policies emboscats i, l’un per l’altre, van tirant endavant el complot entre proclames incendiàries».

Melero en té prou amb cinc paraules per descriure el temible i calb Pérez de los Cobos: «Semblava un pom ben enllustrat»

Aquest és un dels dons de Melero. Les imatges i les descripcions no són les que s’esperen d’algú dedicat a presentar querelles o recursos, tot i que el fet que en la seva intervenció final en el judici recorregués a una cita d’’Amanece que no es poco’, que va ofendre els més essencialistes portadors del llaç groc, ja era tota una pista. De vegades necessita poques paraules per resumir la situació. Del coronel Diego Pérez de los Cobos, inoblidable per bé i per malament, diu que, calb ell, sota la intensa llum de la sala de judicis, «semblava un pom ben enllustrat». És cert. De Quim Torra li va sorprendre aquest desencert en el vestir per a l’ocasió: «Les bosses i arrugues del seu vestit suggerien que havia fet el viatge a Madrid al celler de l’avió i que la seva corbata decantada semblava triada per Ceaucescu». A la sala, la premsa es va fixar més en la desgana amb la qual Oriol Junqueras el va saludar, però allò del vestit era també igualment cert.

És el llibre d’algú que, amb bon paladar, ha llegit i coneix l’arquitectura de les novel·les en primera persona, on el repunt més difícil és sempre que les converses siguin versemblants. A molts els vindrà de gust saber coses de les seves xerrades amb Marchena al seu despatx i amb Forn a la presó, per a la qual cosa es recomana comprar el llibre. Però com a mostra una d’aquestes breus converses que va mantenir amb els ‘voxeadors’ Javier Ortega Smith i Pedro Fernández durant un d’aquests puntuals intermedis que Marchena ordenava al migdia i que molts aprofitaven per anar a fumar al jardí.

–Què, ¿com esteu? –vaig dir dirigint-me a tots dos. Amable és el meu segon nom.

–Aquí, a les nostres coses, de cara al sol.

Probablement va ser el més ajustat a la veritat que van dir durant tot el judici.

Preguntat sobre aquest do narratiu que se li desconeixia, interrogat sobre si val la pena recopilar els seus al·legats d’altres judicis i, com va aconseguir els pròlegs que Jorge Luis Borges va escriure al llarg de la seva vida, ajuntar-lo en un volum, recomana que millor que no. Té per allà un promptuari judicial escrit a mitges amb Judit Gené i diversos articles en publicacions jurídiques. També alguns articles en la premsa, l’últim i molt aconsellable, aquí, en EL PERIÓDICO, on se l’espera de nou. «Aquest és tot el meu balanç literari, però, ja que em cites Borges, et diré que, com ell, estic més orgullós dels llibres que he llegit que dels que pugui escriure. El més important per mi sempre ha sigut això, llegir, tot i que diuen que es tracta d’un passatemps per a classes mitjanes avorrides».

D’Ossorio a Melero

El que hem dit al principi. La sentència serà inevitablement consultada per a futures generacions d’historiadors. Serà per obligació. Pobres historiadors. ’El encargo’, al contrari, serà un plaer. El seu antecedent més clar són les memòries d’Ángel Ossorio, el monàrquic que va defensar Lluís Companys en el seu judici per rebel·lió del 1934, un llibre que explica la intrahistòria sobre com fa 85 anys un altre president de la Generalitat va proclamar la independència sense proclamar-la.

La firma d’exemplars, acte final de tota presentació que es preï de ser-ho. / FERRAN NADEU

’El encargo’, per si volen saber més coses, és, a més d’amè, un llibre que retrata la nuesa amb què l’independentisme va marxar cap al camp de batalla. Recorda Melero, per exemple, la xerrada que va oferir a uns 300 càrrecs mitjans del PEDCat sobre els perills penals que comportava el referèndum de l’1 d’octubre. Va creure oportú anar del pitjor al més lleu. Va començar per llegir la definició que del delicte de rebel·lió fa el codi penal. Van riure com si allò fos el club de la comèdia. En el torn de preguntes només els va interessar la possible desobediència. És l’escriptor d’èpica naval Patrick O’Brian el que en una ocasió va dir que «el millor de lluitar contra els espanyols no és que siguin covards, ja que no ho són, sinó el fet que mai, mai, estan preparats». L’independentisme català potser es va creure O’Brian.

El llibre acaba amb el vist per a sentència de Marchena. No hi ha un epíleg per a la sentència, per reflexionar sobre la futilitat de tots aquells esforços per evitar una condemna de 10 anys i mig per a Joaquim Forn. Del banc dels acusats dels advocats, ell era el que amb més convicció afirmava que la sentència no estava dictada per endavant. Creu que les proves que va aportar mereixien una condemna mínima. «També pot ser que jo també estigui atrapat en una bombolla cognitiva i ja no sigui capaç d’analitzar amb claredat. Potser començo a semblar un català més».