Felip VI, sense biografia intel·lectual

La cinquantena a la qual el Rei arriba dimarts en plenitud personal i institucional amb més de tres intensos anys de regnat al darrere semblava una bona ocasió perquè la seva biografia intel·lectual, la seva entesa de la funció de la Corona i la seva percepció d'Espanya i de les seves societats, es coneguessin d'una manera directa i sense eufemismes. L'altra biografia, la dels episodis que han anat marcant el seu futur com a hereu de la Monarquia parlamentària i els seus primers passos com a Rei, són sabuts fins al detall i s'han relatat a vegades amb una adulació tan impròpia com l'hostilitat que s'ha usat en altres. Aquesta era l'oportunitat rodona perquè, en una Espanya en trànsit de canvi, el cap de l'Estat es mostrés més nítidament en la seva forma de pensar i de sentir. Doncs ni una entrevista; ni un relat personal. Res que travessi el blindatge rere el que s'endevina una personalitat interessant però esquiva.

No s'ha jutjat oportú biografiar intel·lectualment Felip VI, sens dubte un Monarca preparat acadèmicament i amb un bon cúmul d'experiències polítiques, socials i familiars. Per això, el Rei és un gran desconegut. Podria objectar-se que dels seus discursos i intervencions en actes de diferent naturalesa es dedueix la seva entesa del país i de la seva pròpia funció. És cert. Però resulta insuficient. El Monarca és, potser com a contrapunt a l'accessibilitat del seu pare, un home reservat amb trets de timidesa que el seu entorn interpreta més com d'una cautelosa prudència. Felip VI no és precisament espontani encara que sigui sempre agradable en el tracte; s'expressa amb contenció i gestiona amb molta disciplina personal la seva emotivitat.

Fa la completa impressió d'assumir l'exercici de les funcions pròpies de la Corona més com un destí ineludible que com una circumstància vital. Per això és un home complidor estricte amb el seu deure, que s'expressa sempre d'una manera institucional sense subjectivitats i que s'até a pautes rigoroses de comportament públic i -ho afirmo encara que pugui resultar arriscat- també privat.

Les aficions del Rei i de la seva dona delaten el model de vida a què aspiren i que estan normalitzant. Passegen pel Madrid de Malasaña, sopen en establiments insòlits i castissos, van al cine inopinadament, assisteixen a invitacions de cases d'amics mesurant sempre molt bé el grau de compromís que amb això assumeixen, s'encarreguen directament de l'educació de les seves filles -s'ha arribat a sostenir que les sobreprotegeixen-, fan vacances d'incògnit un parell de vegades a l'any sense coneixement dels mitjans encara que sí del Govern, amb el qual el Rei a través de la seva Casa està permanentment en contacte. Reben convidats discrets en la seva residència, un edifici pròxim al palau de la Zarzuela amb aspecte extern de parador de turisme i un interior de sòbria estètica burgesa, i s'entesten a no resultar estridents en res ni amb ningú.

Camuflatge emocional

Notícies relacionades

Tres anys per reparar la Corona

El vídeo amb les escenes íntimes de la família reial

Aquesta mitja distància en què el Rei és percebut -i que respon a una voluntat estratègica- li permet adoptar moltes decisions de manera impassible. Per greus que siguin, i moltes ho han sigut, tant d'àmbit familiar com polítiques i institucionals, Felip VI sembla no immutar-se encara que els seus cabells blancs i les arrugues facials que ja li marquen la cara denuncien les tensions que absorbeix en el desenvolupament de les seves responsabilitats. La mateixa barba blanquinosa que ara llueix de manera constant -abans ho feia amb interrupcions- sembla comportar-se com un cert camuflatge emocional que li afegeix impertorbabilitat. Un tret que no és temperamental sinó de caràcter, és a dir, de temperament format en el motllo de les seves obligacions.

Felip VI -un altre tret del seu caràcter- no improvisa. És un treballador constant. És Rei de manera permanent. Més enllà de semblants versemblants -semblances amb el seu pare o amb la seva mare-, el Rei no té cap indici de frivolitat. És un tipus seriós i conscient. No sempre l'encertarà però hi posa tot l'esforç. I no perd de vista els desafiaments. Ni tan sols el més recurrent: ¿Per a què serveix la Monarquia parlamentària?, ¿s'ha de relegitimar després de la Constitució de 1978?, ¿quins són els valors republicans -en sentit cívic- de la Corona? Preguntes per a una biografia intel·lectual encara no elaborada.