Trepitjar els sembrats

Costa tant tenir una bona terra i una arada potent i la llavor adequada, que tots podem entendre que una vegada sembrada el més absurd és trepitjar els sembrats.

Enmig d'una gran recessió econòmica i diversos intents molt greus de regressió democràtica, el Parlament de Catalunya, a proposta del Govern, va discutir el model de finançament desitjable per al futur. En els preàmbuls d'aquest debat hem viscut moments d'escenificació d'un sobiranisme economicista que tenia quelcom d'oportunista, però els desigs i les necessitats de la nostra nació han anat convergint fins a convertir el debat de l' anomenat «pacte fiscal» en un debat molt interessant sobre com poder disposar dels recursos econòmics que com a país dinàmic generem per destinar-los ara més que mai a atendre les polítiques socials i de creixement.

L'anecdotari és llarguíssim i sovint el debat polític perd aquella grandesa que les circumstàncies dels ciutadans afectats per les seves decisions es mereixerien; ho sé i ho lamento. Però he de dir-vos que el 25 de juliol, sense que desapareguessin les legítimes posicions ideològiques de cada formació política, va formular-se un acord que sumava una majoria molt àmplia de l'electorat català, i que constatava que els successius sistemes de finançament d'aquests 32 anys no han permès resoldre els problemes de fons que pateix Catalunya (perquè el sostingut dèficit fiscal excessiu ha provocat un enorme perjudici al desenvolupament i benestar del nostre país), i denunciava la sistemàtica deslleialtat dels governs centrals incomplint normes i acords en matèria econòmica -com els més recents de no lliurar les quanties corresponents als fons de competitivitat i a la coneguda disposició addicional tercera-, així com la denúncia de la desproporció existent entre els nivells de despesa pública gestionada per la Generalitat i els objectius de reducció de dèficit que imposa l'Administració espanyola.

Fruit del debat i dels acords entre formacions polítiques que constituïen la suma del Govern actual i el d'esquerres que el va precedir (CiU, PSC, IC-V i ERC), es va poder formular la reivindicació més clara que mai hem fet com a nació d'un canvi de model de finançament, un model que no és el canari ni el basc, ni el de cafè per a tothom del sistema comú, i que, sense dir-ho, configura el sistema especial català imprescindible per poder seguir fent de locomotora. Catalunya reivindica en veu alta i clara que vol assolir la plena capacitat de decisió sobre tots els tributs suportats a Catalunya.

Per si quedés cap dubte, l'acord al qual els socialistes vàrem donar suport reclamava la «plena capacitat normativa i la responsabilitat fiscal sobre tots els impostos», tot assegurant el principi de progressivitat fiscal en el sistema impositiu que és dibuixi per al futur immediat. El document reitera l'exigència de no perdre posicions respecte a la situació en el rànquing de comunitats pel que fa a la nostra capacitat fiscal un cop feta la contribució a la solidaritat interterritorial. Finalment, l'acord assolit per totes les formacions polítiques mencionades fa una referència a l'equilibri territorial intern de Catalunya i al respecte a l'autonomia municipal.

Aquesta darrera formulació, la existència d'una administració local que actua d'Agència Tributària i que és catalana, va suscitar el debat de si a l'agència de la Generalitat se la podia qualificar d'«única» o era suficient que se'n digués la «pròpia». La tossuderia que figurés com a única, ignorant les funcions municipals, va provocar que el grup socialista, primer, demanés poder votar la darrera frase separadament, i en ser-li negat, finalment anunciés el seu vot d'abstenció.

Aquells que proclamen que no vàrem votar la «hisenda pròpia» els hem d'aclarir que no es va posar a votació en aquests termes, i tot i el recolzament al pacte fiscal que he intentat relatar de manera resumida, el nostre vot va ser d'abstenció a «única».

El diputat Ernest Maragall hi va votar afirmativament i, des d'aleshores, no ha estat possible explicar el clar suport socialista a la petició del president de la Generalitat de reivindicar amb claredat un canvi de model respecte als diferents acords assolits en la història del nostre autogovern, ni els debats importants però fructífers en el si del socialisme català. El suport al pacte fiscal es va produir i el diputat Maragall va votar el que li va dictar la seva consciència coneixent el reglament del Grup parlamentari, però tot el que ha passat en les darreres hores aconseguirà que no creixi la llavor que vàrem plantar.

L'escrit del secretari d'organització, Daniel Fernández, parlant del nostre programa electoral o de la conferència del primer secretari del mes de febrer, ignora l'evolució

-que per alguns serà excessiva i per altres insuficient, però evolució al cap i a la fi-, en el debat i posicionament dels socialistes en aquest pacte. El reconeixement que l'actual sistema de finançament no resol problemes estructurals i la plena decisió sobre tots els tributs suportats amb capacitat normativa i responsabilitat fiscal, és fruit dels debats interns, de l'anàlisi de les balances amb l'Estat, de la petició de les bases del partit, de l'opinió del grup parlamentari, de les esmenes introduïdes al document del Govern i de la decisió del primer secretari el mateix dia del debat.

Notícies relacionades

Dret a discrepar

Geli critica la petició per escrit del PSC perquè Maragall renunciï al seu escó

Sense tots aquests debats i anàlisis, la nostra posició hauria restat immòbil i idèntica a la de fa un any, però cal reconèixer que la societat es mou i nosaltres atenem la petició de la societat. Avui és un clam que el finançament de Catalunya és insuficient i no reconeix les nostres especificitats, i per això vàrem votar la majoria del text que el Govern va sotmetre a votació amb les esmenes que diferents grups (el nostre també) van introduir-hi.

Cal defensar la importància del nostre vot i del nostre suport al nou model que necessita Catalunya. Centrar el debat en la votació del diputat Maragall i la desafortunada reacció de la direcció és trepitjar els sembrats i hauríem d'estar pensant en la prevenció de les pedregades que poden caure en un futur sobre aquest acord tan transcendent per a la nostra nació.