De quin Estat parlem

La vigília de la vaga general, l'expresident de la GeneralitatJordi Pujolva declarar que no era com les anteriors perquè els sindicats no podien guanyar-la encara que fos un èxit. Eren paraules majúscules a les quals potser no hem prestat prou atenció. Segons l'expresident de Catalunya, el president del Govern d'Espanya «només és el mascaró de proa, perquè a Espanya ja no manenRodríguez Zapateroni (Elena)Salgado,i no és un tema satíric. És una realitat, però és que, a més a més, és una sort, fins i tot per a ell». Amb les seves paraules,Jordi Pujolformulava un diagnòstic rotund de la situació espanyola actual, més enllà de la críticatacticistaa la qual ens tenen acostumats els polítics. El presidentPujoles referia, amb les seves paraules, al pes determinant dels mercats en la marxa general de qualsevol país, al marge de les seves polítiques públiques més o menys conjunturals. «I això ho canvia tot», afegiaPujol,«qualsevol que sigui l'èxit o no èxit de la vaga», ja que vivim una situació de «canvi radical i profund».

Jordi Pujoll'encertava a l'assenyalar que els canvis econòmics, polítics, tecnològics i socioculturals de les últimes dècades han deixat sense sentit velles concepcions de la societat i de la mateixa política. I han provocat, certament, un «canvi radical i profund». El 1991,Anthony Giddensja assegurava que «vivim en una època d'esbalaïdor canvi social, caracteritzada per transformacions que divergeixen radicalment de les dels períodes anteriors». En aquest context, la multiplicitat dels problemes i la irrupció de factors inèdits desborden els diagnòstics tradicionals. Ladestradicionalització, la redistribució dels espais econòmics i dels eixos de desenvolupament transnacionals o la integració europea també són factors de primer ordre. En aquest entorn general de transformacions, els valors

-bàsics fins ahir mateix- de la solidaritat social i de la confiança institucional també s'han desdibuixat. Per la seva part, el neoliberalisme rampant des de fa més de dues dècades contribueix a una sensació de desgovern i de falta de referents. «Avui estem dominats per una ideologia neoliberal el principi central de la qual és afirmar que l'alliberament de l'economia i la supressió de les formes caduques i degradades d'intervenció estatal són suficients per garantir el nostre desenvolupament», escriviaAlain Touraineel 1996.Ulrich Beck,per la seva part, parla del metapoder de l'economia mundial davant de l'Estat: «Una espècie de poder transversal que pot canviar les regles nacionals i internacionals». Tal com suggeriaJordi Pujolen la seva intervenció,Rodríguez Zapaterono té jerarquia davant dels poders

-¿fàctics?- establerts pels conglomerats empresarials i els fluxos econòmics. La inferència és òbvia: ¿quin paper li correspon, doncs, a l'Estat -i a la injuriada política- en aquesta funció? I quan dic a l'Estat, dic a la Generalitat, que no és sinó una part o una forma d'Estat. ¿En què i en qui manaJosé Montilla,doncs? ¿De què i de qui manaràArtur Mas,en cas de governar d'aquí unes setmanes?

Les sàvies paraules del presidentPujols'han de llegir com una invitació a la reflexió que ens porti a un diagnòstic sobre la situació real que vivim. I, per descomptat, com una invitació a l'elaboració de propostes programàtiques per part dels partits polítics, que són, ens agradi o no, els agents de correcció de les desigualtats socials. Sens dubte, la convocatòria electoral és una ocasió immillorable per al debat. Al nostre entendre, el vell anhel de l'Estat del benestar és una referència obligada per establir els límits que el mercat no ha de traspassar. I, en aquest context, pensem que el sector públic fruit d'aquest model europeu -l'ensenyament, la sanitat, la comunicació, els serveis socials, etcètera- continua sent la millor xarxa de seguretat personal i de cohesió comunitària. Creiem, en contra dels apòstols de la liberalització d'aquests àmbits i serveis, que l'Estat del benestar té unes funcions econòmiques, socials i polítiques que s'han de preservar.

Notícies relacionades

Villarejo, imputat pel registre a la seu de Método 3

Pisos i pobresa a l’alça

El repte, TAL com suggereixRichard Sennett,radica en el fet de fer compatibles la democràcia política, el desenvolupament dels drets socials i un desenvolupament econòmic que asseguri la reproducció del mateix model en les noves condicions. Es tracta d'un debat global que supera el Govern d'Espanya i el de la Generalitat, per descomptat. Però, quan reivindicàvem l'autonomia -o la independència, que tanta importància té l'una com l'altra- partíem del fet que el sentit últim de les polítiques de proximitat era atendre (més bé) les necessitats més peremptòries de la població. Per això, en aquest inici de campanya electoral, crida l'atenció la falta de controvèrsia sobre la política real que ha d'emprendre un Govern d'Estat com és el català. Més enllà dels debats etnicistes i de les desqualificacions retòriques, convindria discutir quin model d'Estat del benestar defensa cada grup per a l'Estat català. Convindria discutir, doncs, quina escola, quin hospital, quina comunicació pública, quina assistència als dependents i quina pensió poden esperar els ciutadans que paguen els impostos a Catalunya. ¡Poca broma!

Periodista.