Solbes, el ministre que no va poder dir "no"

Pedro Solbes Mira (Alacant, 1942) tornarà a dirigir la política econòmica espanyola en un moment marcat per la desacceleració i la por a una crisi més profunda, que ha fet que aquest economista i advocat amb vocació de servei públic hagi acceptat quedar-se al Govern. Zapatero l'hi va demanar i Solbes no va poder, o no va saber, dir que no.

Després de quatre dolços anys d'alt creixement, rècord d'ocupats i amb els comptes públics més sanejats de la història, el destí --o els cicles econòmics, que sempre s'acaben-- ha volgut que la cita electoral coincidís amb el moment econòmic més crític de la passada legislatura.

Solbes va accedir a la petició del seu president i amb això es va convertir en un dels protagonistes de la campanya electoral, marcada des del principi fins al final pel debat econòmic, les guerres de xifres i les promeses dels uns i dels altres per afrontar la conjuntura adversa. Repeteix una cartera que va ocupar la passada legislatura i també entre el 1993 i el 1996, en els últims anys del Govern de Felipe González.

Abans, entre el 1991 i el 1993, va ser ministre d'Agricultura, Pesca i Alimentació (1991-1993). Quan Zapatero va guanyar les eleccions de març del 2004, Solbes va tornar a la política nacional després de cinc anys com a comissari europeu d'Afers Econòmics i Monetaris, ja que va confirmar un prestigi internacional que encara conserva.

En la primera legislatura de Zapatero, i com a vicepresident segon, ha estat un ministre eficient, rigorós amb les dades i prudent amb les previsions econòmiques -que sempre, fins i tot aquest any, eren millors al final- i minuciós, si així ho ha considerat necessari, amb les pretensions de despesa de la resta dels membres del seu gabinet.

Noves mesures

En aquest període, Espanya ha crescut per sobre dels seus socis europeus, ha aconseguit el rècord d'ocupació i ha presumit de comptar amb un superàvit públic que li permetria, arribat el cas, afrontar moments menys propicis de l'economia. Solbes haurà de reconduir la despesa amb l'objectiu de reactivar l'economia i ajudar els sectors i les famílies més desafavorits.

Bolcat en la campanya gairebé tant com Zapatero, Solbes ja ha presentat algunes de les mesures que el seu departament vol posar en marxa aviat, com ara la deducció fiscal de 400 euros per a pensionistes i assalariats que paguen l'IRPF o l'ampliació gratuïta del termini del pagament de les hipoteques per a les famílies amb dificultats per afrontar aquests crèdits.

Aquests i altres compromisos faran més difícil l'estabilitat pressupostària, i és possible que el ministre que presumia d'estalviador vegi com en els pròxims mesos les imperioses necessitats es fonen bona part del superàvit o fan que el 2009 Espanya, per primera vegada en cinc anys, incorri en dèficit, com ja auguren entitats com el Banc d'Espanya o el BBVA.

Va guanyar Pizarro

Davant tants reptes, Solbes insisteix que el seu principal objectiu és que Espanya, encara que creixi menys, ho faci millor, i la productivitat del país abandoni el vagó de cua d'Europa. Per això el vicepresident continuarà defensant pressupostos basats en la millora del capital humà -Educació-, físic -Infraestructures- i tecnològic -R+D+i- que situïn a Espanya al nivell dels seus competidors.

Notícies relacionades

Puigdemont confia que Sánchez obtingui l’oficialitat del català a la UE

Menors migrants es neguen a sortir de les Canàries per la lentitud del procés

El ministre, conegut com més tècnic, callat i fins i tot avorrit del primer Govern de Zapatero, va demostrar en campanya que també se li donava bé la ironia, les batalles dialèctiques i els "cara a cara", com quan va debatre contra l'expresident d'Endesa i número dos del PP per Madrid, Manuel Pizarro.

Solbes va sortir vencedor d'aquell combat, que el va impulsar la resta de la campanya i el va tornar a erigir com a artífex dels èxits econòmics de la legislatura i un dels membres de l'Executiu més valorat i que més confiança desperta en la ciutadania. El ministre torna ara al treball seriós i al comès d'afrontar la desacceleració, la crisi o el que vingui.