La defensa, com a motor industrial

L’explicació és senzilla. L’increment de la despesa en defensa no respon únicament a una decisió conjuntural de l’Executiu. L’exigència de destinar més recursos a aquest àmbit fa anys que és sobre la taula. Ja durant la presidència de Barack Obama es va reclamar als aliats europeus més compromís, una demanda que va quedar plasmada en la cimera de l’OTAN celebrada a Gal·les el 2014. No obstant, la guerra a Ucraïna, la creixent inestabilitat internacional i la necessitat de reforçar l’autonomia estratègica europea han accelerat un procés que ara sembla irreversible.

La transformació que s’acosta va molt més enllà de la compra d’armament. Implica desenvolupar noves capacitats industrials, ampliar la base tecnològica i dotar les Forces Armades de sistemes que avui no existeixen o són insuficients. En altres paraules, suposa obrir un nou cicle d’inversió amb importants repercussions econòmiques.

Catalunya afronta aquest escenari des d’una posició de desavantatge clar. Quatre dècades d’allunyament del sector han deixat una presència testimonial dins de la indústria de defensa espanyola. Segons les dades més recents, el 2024 amb prou feines concentrava el 0,6% de l’ocupació del sector, amb uns 200 treballadors i una facturació pròxima als 51 milions d’euros. Una xifra modesta per a una de les principals economies industrials del país.

La pregunta és com revertir aquesta situació. El primer pas passa per assumir una realitat ineludible: la política de defensa és competència exclusiva de l’Estat. Qualsevol estratègia que ignori aquest fet o que es pretengui desenvolupar al marge del Ministeri de Defensa té poques possibilitats de prosperar.

El segon desafiament consisteix a identificar les capacitats industrials existents que es poden integrar en aquesta nova cadena de valor. Sovint s’esmenta l’automoció com un dels sectors amb més potencial, tot i que la transició no consistirà a reemplaçar la fabricació de vehicles civils per blindats. El veritable valor es troba en l’experiència acumulada per empreses d’enginyeria, fabricants de components i xarxes de proveïdors que durant anys han sustentat l’activitat industrial catalana.

Però el recurs més valuós continua sent el capital humà. L’expansió de la indústria de defensa requerirà milers de professionals qualificats en àmbits tècnics i productius en què ja hi ha escassetat de personal. En aquest context, l’experiència i la capacitat d’adaptació dels treballadors es poden convertir en un avantatge competitiu decisiu.

Notícies relacionades

Un cansament aliè

Tres miracles

A això s’hi afegeixen altres sectors estratègics. La Comissió Europea ha assenyalat la importància d’indústries com la tèxtil o la farmacèutica per reforçar la capacitat productiva del continent. Catalunya compta amb presència destacada en tots dos àmbits, cosa que obre noves possibilitats per participar en l’esforç de reindustrialització que impulsa Brussel·les.

Després de dècades de mantenir-se al marge, Catalunya s’enfronta a una decisió estratègica: limitar-se a observar com es redistribueix la nova inversió en defensa o aprofitar l’oportunitat per recuperar terreny en un sector que serà cada cop més rellevant per a l’economia i la seguretat europees.