¿Quina carrera triaries?

Una, saber que la joventut reflexionaria sobre això. Que les noies entenguin que no van néixer per sostenir soles les cures i que valen per al que es proposin. I que els nois comprenguin que la igualtat també es construeix escurant plats o llençant les escombraries. Ho vaig escriure pensant en la mare, com tantes. Amb tota una vida (fins i tot en les seves sessions de químio) pendent de la casa.

La segona, vaig reflexionar sobre quines sensacions tindria aquesta joventut. Només goso dir-los que, si ensopeguen o no surt res com esperaven, la vida fa moltes voltes. Que no permetin que ningú els faci sentir petits perquè venen d’una família humil o per estudiar a la pública.

Notícies relacionades

Educació sense més bloquejos

Límits de la superioritat russa

El talent també és als barris treballadors, a les biblioteques i a les cases on falten els diners, però mai les ganes de tirar endavant. Que aquí, servidora, va anar a una selectivitat en una època fosca i anguniosa. On pagar les 9.400 pessetes de la matrícula era un esforç enorme. On vaig fer l’examen pensant què passaria amb la nostra casa. Amb la pressió d’aconseguir més d’un set per fer periodisme a Màlaga, perquè no hi havia diners per anar a una altra província amb menys nota. I vaig anar a la universitat només perquè vaig tenir matrícula d’honor. Que després tindria un accident a la beca que marcaria la meva precarietat en una televisió durant anys. Que vindria la crisi econòmica i l’atur. Que em vaig acomiadar del periodisme. Que vaig esgotar l’atur. Que no m’arribava per a l’autònom. Que vaig acabar escrivint llibres de noces. Però que no vaig deixar de buscar fins i tot sota de les pedres. Que la meva tesi, de la qual es van riure alguns caps de redacció, em va salvar per arribar a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), a Barcelona. Que no vaig ser profeta a la meva terra. Que a EL PERIÓDICO tindria el Joan, l’Ernest o l’Olga, que em van convidar a escriure sense conèixer-me. Iñaki Gabilondo em va escriure quan començava: "Tingues valor". Això els recomano.

A 17 anys, a selectivitat, vaig analitzar La casa de Bernarda Alba, de Lorca, en l’examen de literatura. No hauria imaginat mai que a 40 anys escriuria una trilogia sobre ell. Igual que no vaig pensar mai que una columna meva seria un dia en una PAU al costat de Carmen Laforet i un poema d’Antonio Machado, casualment, dedicat al meu Federico. Ara, els dies que em demano fins quan podré continuar, reconforta comprovar que el que s’escriu serveix d’alguna cosa. Que sempre hi ha algú que llegeix i valora el missatge en aquests temps. Als qui esperen les notes, doncs sí. La nota importa, però si no surt, això no els ha de robar pas les ganes ni la resiliència. La vida no sempre surt com la imaginem a 18 anys. Però, de vegades, troba maneres inesperades de donar respostes.