‘Endowment’ o por de la llibertat

Un endowment no és res més que un fons patrimonial permanent. Un capital que no es gasta, que s’inverteix de manera prudent i professional, i del qual només s’utilitzen els rendiments per finançar activitats estratègiques: talent, recerca d’alt risc, estabilitat institucional. És una eina habitual als sistemes científics més avançats. I, tanmateix, aquí sovint és vist amb recel.

El primer motiu és cultural. La funció pública espanyola ha interioritzat que els diners s’han d’executar íntegrament dins l’exercici pressupostari. Tot allò que no es gasta genera sospita. Guardar recursos, encara que sigui amb una finalitat estratègica i transparent, s’associa a mala gestió. En aquest context, l’estalvi intel·ligent no és vist com una virtut, sinó com una anomalia.

A aquesta visió s’hi afegeix la lògica anualista del pressupost públic. El sistema està dissenyat per gestionar cicles curts, amb crèdits que caduquen i romanents que incomoden. Però la recerca de frontera no es construeix en un any ni en dos. Necessita estabilitat, continuïtat i horitzons de deu o vint anys. Un endowment és, per definició, una eina pensada per al llarg termini. I això xoca frontalment amb un aparell administratiu que viu instal·lat en la urgència.

Hi ha també un factor més profund: la por a l’autonomia institucional. Un centre que disposa d’un endowment redueix la seva dependència del pressupost anual i guanya capacitat de decisió pròpia. Pot definir prioritats científiques, retenir talent i assumir riscos intel·ligents. Això incomoda un sistema altament centralitzat, on el control polític sovint pesa més que la confiança en la governança dels òrgans científics.

A tot plegat s’hi suma una confusió persistent entre el que és públic i el que és privat. La inversió financera, encara que sigui prudent, regulada i auditada, genera recels ideològics. Es confon invertir amb especular. Però no invertir també és una decisió financera, i sovint una de dolenta, perquè condemna les institucions a perdre capacitat i valor amb el temps.

Finalment, hi ha un problema d’incentius. El sistema de control públic penalitza l’error, però no premia la visió estratègica. Autoritzar un endowment pot comportar riscos personals per a qui signa; bloquejar-lo, no en comporta cap. El resultat és previsible: la inacció esdevé l’opció racional.

El fons del problema és clar. La funció pública espanyola està pensada per administrar escassetat, no per governar patrimoni. I la recerca d’excel·lència necessita, precisament, patrimoni: científic, humà i també financer.

Notícies relacionades

No estalviar detalls

Un lleó sense por

Sense endowments, la recerca viu atrapada en la precarietat estructural, dependent de projectes competitius, sense capacitat real de planificació. Amb endowments, es pot transformar l’excel·lència científica en capacitat institucional i, finalment, en impacte econòmic i social.

Potser el que incomoda de l’endowment no és el concepte en si, sinó el mirall que posa davant del sistema: un mirall que mostra fins a quin punt encara ens costa confiar en les institucions, pensar a llarg termini i entendre que el coneixement, si no es consolida, acaba marxant.