Pena de vida i de mort

És clar, l’etern problema és: ¿i això com se sap i qui ho decideix? El més colpidor del cas de la Noelia és que la mateixa administració que tant li va fallar en vida hagi tingut l’última paraula sobre la seva mort. Esgarrifa que l’Estat només serveixi per morir. Una altra Noelia hauria sigut ser possible. És per això que fins i tot els que, com jo, defensem el dret a l’eutanàsia –fins i tot l’eutanàsia sense donar explicacions– tenim una punyent sensació de derrota en aquest cas.

Notícies relacionades

No era tan simple

Productivitat i benestar

D’aquesta manera podríem parlar de la pena de mort. Jo sempre hi he estat en contra perquè, tot i que no dubto que hi ha reus de crims atroços que la mereixen, quan em pregunto qui és que té autoritat per executar, m’entra el vertigen. Aquest vertigen que et treu de la zona de confort de la raó i et llança a la zona zero del sobrehumà. En la seva versió més arcaica, més terrible.

Però, ¿i si aquesta versió fos de vegades la veritable? Israel aprova la pena de mort per als palestins que cometin atacs terroristes contra jueus i una modernitat desil·lustrada i cínica posa el crit al cel. No perquè estimin la vida, no. En cas de ser així, no haurien ignorat ni ignorarien les execucions sumàries dels palestins dissidents per Hamàs. O les víctimes del 7 d’octubre. El terrible aquí és que a uns se’ls disculpa que matin fins a atipar-se’n i a d’altres no se’ls perdona que no es deixin matar. Que Israel rebutgi la seva eutanàsia nacional. Ells, a diferència de la Noelia, han triat viure amb tot en contra. ¿I si aquest tot en contra som nosaltres? ¿I si cada gota de sang vessada allà és culpa nostra.