El potatge de Rufián

Notícies relacionades

Caos duaner

La partida entre Illa i Junqueras

Tot i que el curtterminisme i la voràgine informativa defineixen el nostre temps, encara queden brasers de memòria. N’hi ha prou amb imaginar Rufián en un lloc de lideratge per desenterrar alguns moments gloriosos del procés. Perquè la intolerància comença quan un polític com ell afirma que els feixistes "van afavorir, van pactar i van tutelar la Constitució" (Jordi Solé Tura es va regirar a la seva tomba) i segueix amb aguerrits independentistes insultant represaliats del franquisme davant la tomba de Machado a Cotlliure. Si aquesta unitat superés els esculls partidistes –molt suposar–, cada incongruència, cada ferida del passat seria burxada per la ultradreta per aigualir el bàlsam de l’aliança. Des de llavors, el debat polític es va ancorar en l’eix nacional, i allà segueix. Endinsant en un conservadorisme cada vegada més excloent.

Però les dificultats no invaliden ni la lectura ni la tasca de Rufián. El polític és un valor indiscutible de l’esquerra. Els seus missatges afilats trenquen la cuirassa de la ultradreta i arriben als joves. A l’aparador ideològic, s’ha volgut situar l’esquerra (o s’hi ha situat sola) a la lleixa dels potatges antics i indigestos. No es necessita una única marca, sinó posar en valor la lleixa. Saber denunciar les mentides ultres sense menysprear els seus votants, reivindicar sense equivocar-se d’enemic, demostrar que pactar no és fer xantatge i que la justícia social és un horitzó compartit. ¿Impossible? En temps d’intempèrie, res reconforta més que un bon potatge. Tan sols cal cuinar-lo a foc lent i oferir-lo amb generositat.