No tocava

El món va esdevenir en aquells segons un lloc sospitós, fictici, esquiu, com una persona que mires, per dir-li hola, perquè la coneixes, i en comptes de tornar-te la salutació t’aparta la cara. Vaig perdre control sobre l’espai. El meu cos es va tornar una mena d’onada, un gel sense pena ni glòria fonent-se en una olla al foc, operació que el condueix inevitablement a la desaparició. Va ser tan real i nou i estrany el que vaig sentir en aquell instant que vaig témer que me’n passava alguna, i que havia d’aprofitar la lucidesa que encara conservava per marcar el 062 i salvar la vida. Vaig pensar en un ictus, en un vessament cerebral, i que s’acabava una etapa, i que de cop els bons temps quedaven enrere. No vaig pensar en la mort, però sí que vaig tenir por de desaparèixer. "Em toca", em vaig dir sense perdre els papers, i al dir-me que em tocava crec que vaig construir el pensament dels amics a qui havia tocat abans que a mi, i que la vida era una llista de futurs desapareguts en què ocupem un lloc que no se’ns revela fins a l’últim minut.

Notícies relacionades

Rigor i servei públic

La justícia sí que funciona

Em vaig aixecar de la cadira a poc a poc, sense tenir gaire clar per a què, i cap a on anava a dirigir-me amb el meu mareig. A casa érem la filla i jo. Vaig sortir de l’estudi i vaig caminar pel passadís sense confiança que el núvol resistís el meu pes. No feia voltes, no em torçava, però sí que experimentava una aliena lleugeresa, que es traduïa en absència absoluta de volum. Potser ja era mort, vaig pensar, amb una barreja de por i desinterès; desinterès per falta de força. Vaig trobar l’Helena al bany, asseguda a terra. Feia anar el raspall de dents elèctric amb una mà mentre sostenia l’eixugador de cabells amb l’altra, apuntant a uns pantalons que no s’havien acabat d’eixugar durant la nit. Vaig sentir l’aleteig de l’absurd. L’escena em va fer pensar en el Simón de Buñuel, enfilat durant anys a una columna enmig del desert.

Quan me’n vaig adonar, havia recuperat el control. L’episodi no va durar més d’un minut. I llavors la realitat va recuperar rigidesa. També la por de desaparèixer es va extingir. No em tocava. Em vaig quedar, però, amb el dubte. Què era això que m’havia visitat. Vaig escriure a la Mercedes, la meva metge de capçalera, que va apuntar a un vertigen posicional benigne d’autoresolució immediata. Una cosa sense gaire importància, en què ara no puc deixar de pensar, com si no hi hagués res de més important. És a dir, com sempre.