Veneçuela

1
Es llegeix en minuts
Incerta glòria

Escriure en la incertesa del que passarà amb Nicolás Maduro és difícil; fer-ho en la incertesa del que passarà ara amb Veneçuela, encara més. El que sabem és que l’atac anunciat i amb nocturnitat ordenat per Donald Trump és criminal. Els bombardejos sobre Caracas i tres regions veneçolanes més així com el segrest per forces especials no respecten ni lleis ni acords internacionals i, tot i que sigui amb l’excusa d’aturar el narcotràfic, la realitat és que es tracta més d’una mostra de força a la regió i de poder econòmic per controlar els ingents recursos naturals del país. El que també sabem és que, si bé la major part de l’oposició veneçolana, especialment la que viu fora del país, lluny de les conseqüències d’un règim totalitari i sense les penúries de la que ha decidit quedar-se a dins, ja ha començat a celebrar un canvi de règim, que si més no es presenta complicat.

L’experiència d’aquests anys de govern de Maduro és que cada opositor a Veneçuela té una idea diferent de com ha de canviar el règim i definir el futur del país. Des dels oligarques que es repartien el pastís abans de Chávez, ara molts a Miami o Madrid, als que els últims anys han desertat de les files de la revolució Chavista, el ventall opositor és tan divers com enorme. El país està profundament dividit i polaritzat. Ni María Corina Machado, flamant Premi Nobel, ni cap altre candidat tindrà prou suport per prendre el poder si no és mitjançant la força militar dels EUA. Perquè, entre altres coses, Maduro ni està sol, ni el règim que representa és menor. Tenen la judicatura, els comandaments de l’exèrcit, els serveis de seguretat, una milícia de més de mig milió de voluntaris i continuen controlant el govern els seus col·legues polítics, des de Diosdado Cabello fins al coronel Luis Ignacio Grako o Celia Rodríguez. Tot i que alguns ja celebrin el final del règim de Maduro, potser la glòria no és tan a prop i l’atac només anuncia una etapa d’enorme incertesa.