La relliscada

2
Es llegeix en minuts
El fang amic

Associated Press/LaPresse

Encara bo que ens queda Portugal. Els nostres veïns de l’ala oest de la Península han triat apagada com la seva paraula de l’any 2025: quina enveja. Han passat tantes coses, i cap de bona, per aquests verals des que a l’abril bona part d’Espanya i Portugal es quedés sense subministrament elèctric durant moltes hores que pocs recordaran aquell esdeveniment "històric" avui dia. Ens hem menjat totes les llaunes de conserva que volíem aplegar per si deixaven de funcionar cuines i microones, ens hem gastat els diners en efectiu que vam ficar en una guardiola per si la targeta de crèdit es convertia de nou en un plàstic inservible, hem posat les piles de les llanternes d’emergència en els guarniments nadalencs del balcó. I sobretot, ja no ens preguntem qui va tenir la culpa d’aquella jornada apocalíptica de ciutats sense semàfors ni trens, de contribuents atrapats en ascensors, fàbriques aturades i neveres descongelant-se amb milers de preciosos tàpers fent-se malbé a dins. Els directius de les xarxes, de les companyies subministradores, de les renovables i etcètera van intercanviant-se pernils de gla aquestes dates entranyables, contents que el focus ja ni els fregui. Al cap i a la fi allò va ser un incident de la mida d’un fusible fos. Molt per contra, els portuguesos mantenen viu el record de l’apagada –apagão, en la seva llengua–, gravant en pedra el terme, de manera que potser ells sí que aconseguiran que el seu Govern treballi per alliberar-los d’un segon tall de llum massiu el 2026. El nostre està ocupat bregant amb Cerdans, Koldos, Leyres, Ábalos i Pacosalazars, que és una lluita contra la foscor molt diferent.

El diccionari Merriam-Webster, un dels més importants dels Estats Units, ha destacat slop com la seva paraula de l’any que està a punt d’acabar. Amb ella es descriu el contingut digital de baixa qualitat creat amb intel·ligència artificial per captar l’atenció del destinatari: vídeos ximples, llibres escombraries i notícies falses que saturen les xarxes socials i dificulten un pensament crític de qualitat. El terme va significar en origen fang tou i el seu so evoca una cosa viscosa que no es vol tocar. El president Pedro Sánchez en diria fang, que és la seva paraula del lustre, el seu comodí, un enemic indeterminat preferit quan no hi ha explicacions plausibles per donar als problemes que l’assetgen. En les cinc jornades de reflexió que es va permetre el 2024, va encunyar el concepte màquina del fang, manipulada per forces fosques oposades al Govern de coalició progressista, i aquest mateix dilluns prometia de nou mantenir-se ferm contra el llot que li tiren. Només que ara parlem de fang amic, o sigui, generat des de les mateixes files socialistes per senyorots de la seva absoluta confiança i contra el qual s’ha actuat deliberadament tard i malament. Una malaltia autoimmune d’un PSOE amb les defenses per terra, que fia el seu futur a la mala memòria de la ciutadania, que si ha oblidat l’apagada deu pensar que també oblidarà aquesta sagnia d’escàndols. A Espanya, la Fundéu ha triat aranzel, la tarifa imposada pel malvat Donald Trump a les importacions, com a paraula de l’annus horribilis de Sánchez. Un enemic exterior, per fi. Quin alleujament.