Fumut, tirant a malament

També a les de Jaime Campmany, a la banda dreta de la pàgina dreta, que, en el seu descans estival, cansat de parlar del govern de torn, ens explicava les seves llangoroses aventures d’home ociós de bon menjar al llac Maggiore d’Itàlia, juntament amb un tal professor Occhipinti, que sempre em va semblar un personatge inventat o un heterònim d’ell mateix, a la manera de Pessoa. Però el que m’atrapava era Ussía, perquè aquells anys era un enfant terrible de la premsa espanyola, capaç de combinar humor amb valentia a l’hora de dir certes coses. Gràcia i collons. Dos elements que han conformat una bona part de la literatura espanyola del segle d’or.

Eren els anys durs del terrorisme d’ETA i Ussía, un dels diversos periodistes amenaçats per la banda, però no emmordassats. Era capaç d’escriure, en prosa o en vers, el que molts pensaven i no gosaven dir. El seu avi, el dramaturg Pedro Muñoz-Seca, que tant admirava, el van matar a Paracuellos.

Em fa l’efecte que es volia assemblar tant a l’avi que va jugar a la ruleta russa amb ETA, a veure si a la família hi havia dos màrtirs en comptes d’un. Com si busqués redimir un assassinat amb un altre que, afortunadament, no es va produir. La seva vida, acabada de manera natural la setmana passada, ens va permetre als seus seguidors disfrutar de la seva obra, marcada per la lleugeresa amb què Ussía va prendre aquella. No tenir por de morir porta irremissiblement a l’humor i el riure és el refugi dels intel·ligents, dels qui han entès instintivament de què va això. Va entendre igualment que a l’Espanya que li va tocar viure als escriptors de dretes no se’ls prenia de debò. Per això no va pretendre mai jugar la carta d’intel·lectual en què molts embolcallaven la seva mediocritat i en què d’altres encegaven la seva virtut.

Va decidir fer la literatura que el divertia, un retrat mordaç de la societat, en especial de la que coneixia més bé, la de la gent bien de Madrid i de l’aristocràcia de províncies. Des d’aquest confort de classe –era fill de comte– es permetia certes llicències a les seves columnes, que li van portar unes quantes condemnes i desenes de milers d’euros en indemnitzacions. Entroncava la seva literatura amb la tradició satírica espanyola, des de Jardiel fins a Arniches, passant pels escriptors de La Codorniz, i també amb el realisme eduardià anglès de George Bernard Shaw o W. Somerset Maugham.

Per alguna cosa era un madrileny de Cantàbria, que és potser l’Anglaterra d’Espanya, i un gentleman de Chamberí, vestit com un príncep i amb aspiracions frustrades de rendista. Ussía va fer que tota una generació es guardés prou d’allargar el dit xic quan feia un cafè o un te. El seu Tratado de las buenas maneras va ser entès més com una fàtua l’incompliment de la qual portava la mort social que com una conya més d’un autor prou fi per riure’s amablement dels seus propis lectors.

Notícies relacionades

Juan Roig avança Yolanda Díaz

Extremadura, canvi incomplet

El seu Manual del ecologista coñazo retratava a un altre sector de la societat que començava llavors a emergir amb força i que va assolir el paroxisme amb l’arribada de Podem al poder. Com que la seva burla era ecumènica, va decidir riure’s també dels seus en la sèrie d’El marqués de Sotoancho, un hilarant fresc de la noblesa espanyola i els seus tics ancestrals, un quadre berlanguià que recorda Patrimonio nacional i la seva decadència de final d’època.

Va fer el que els periodistes han de fer, que és molestar el poder establert. Ja fos els de la seva estirp, el Govern, la direcció dels seus diaris o Ramón Mendoza, llavors president del Reial Madrid i contra qui Ussía va decidir presentar-se en unes eleccions que sabia perdudes. Però ho va fer, ja que la gallardia no repara en estadística. Amb Ussía mor un tros de la nostra adolescència de primers lectors i també una dreta benhumorada en extinció, fruit de la polarització de la política.