Franco, Franco, Franco

Quan ens vam plantejar aquesta aposta editorial ens vam fer un propòsit: intentarem que les generacions que no van viure el franquisme entenguin les virtuts de la nostra democràcia. Hi treballem. Hem repassat les fites històriques, però també ens hem acostat a la vida quotidiana de fa cinc dècades per observar com han millorat les condicions de vida en el període més prolongat de pau, democràcia i prosperitat de la història contemporània espanyola. No som pas els únics que hem pres aquest camí. Però no està exempt de dificultats. El relat del franquisme ara és en mans de la generació boomer. Agafem el relleu dels fills de la Guerra Civil. Però continuem tenint unes referències que ens serveixen a nosaltres, però que no estic segur que serveixin als que ara s’enfronten a discursos polítics com el de Vox, que no s’està de dir que amb Franco vivíem més bé perquè hi havia feina i habitatge, més ben dit una feina que permetia pagar un habitatge. Ens sorprèn, igual que ho fa veure’ls cantar el Cara al sol sense complexos. I sí, això passa a les xarxes, però ho fan perquè ni en la família, ni a l’escola, ni en els mitjans convencionals hem sabut transmetre a aquests joves les nostres conviccions democràtiques. Que un jove entoni l’himne de la Falange sense saber què fa és responsabilitat dels pares, dels seus mestres i dels periodistes que l’informen. El fet passa a TikTok, però les causes es troben en la crisi de transmissions.