La impunitat del bullying

Intencionalitat: l’agressió es dirigeix a una persona concreta.

Repetició: la víctima pateix l’acció agressiva de manera continuada.

Desequilibri de poder: es produeix una desigualtat de poder físic, psicològic o social.

Indefensió i personalització: l’objectiu del maltractament acostuma a ser un sol alumne o alumna, que és col·locat d’aquesta manera en una situació d’indefensió.

Component col·lectiu o grupal: normalment no hi ha només un agressor o agressora, sinó que són uns quants.

Observadors passius: les situacions d’assetjament acostumen a ser conegudes per terceres persones que no contribueixen perquè l’agressió es pugui aturar.

Dit d’una altra manera: a les escoles, els nostres fills i filles pateixen (o fan patir) agressions intencionals, contínues, en desequilibri de forces, personalitzades, perpetrades per grups d’agressors i davant la vista de testimonis que no fan res per evitar-ho. Tants com 220.000 víctimes d’assetjament i 74.000 agressors, segons un informe de la Universitat Complutense de Madrid del 2023. Les xifres es poden expressar d’una altra manera: aquest estudi va determinar que, en cada classe entre 4t de primària i 4t d’ESO, hi havia dues víctimes i un assetjador cada dues classes.

Dues víctimes per classe. Si es desenterren els records infantils, la xifra encaixa. La xarxa de violències del bullying solia acarnissar-se amb el més feble, definició molt àmplia: el que no tenia força, el que era diferent, el que era introvertit, el que era bon estudiant, el que tenia mal aspecte físic... Passen els anys i les generacions, avancen els drets civils, es trenquen murs de silenci, i el bullying, no obstant, continua present. I les finestres obertes de les xarxes socials, a més, li donen nou impuls al trencar l’última línia de defensa: la intimitat de la mateixa habitació. L’assetjament és el principal motiu que fa que un menor es tregui la vida: el 20% de les víctimes de bullying (i el 17% dels agressors) ho han intentat, segons el mateix estudi de la Complutense.

Està tan interioritzada la idea que a l’escola es va a aprendre i a ser assetjat (i, per tant, a assetjar, perquè no hi ha víctima sense abusadors), que només la mort, de tant en tant, porta al primer pla de la conversa l’infern que milers de nens i famílies viuen a les aules. Se sap de sobres que no és cosa de nens, però no se li dona la categoria d’emergència que hauria de tenir.

Al contrari: el bullying és a tot arreu. No hi ha sèrie o pel·lícula ambientada en entorns o centres d’aprenentatge en la qual no hi hagi assetjats i assetjadors. Acostuma a presentar-se com a part del procés d’aprenentatge: com conviure-hi, com escapolir-se’n, com sobreposar-se. El focus es col·loca en la víctima; el que en altres àmbits tant escandalitza i genera repulsa social, en el cas dels menors i les escoles és l’habitual. Les famílies víctimes de bullying expliquen sempre la mateixa història: protocols que no s’apliquen, direccions escolars i autoritats educatives que encobreixen les violències, famílies de víctimes que es veuen forçades a abandonar l’escola i el barri per fugir de l’infern.

Notícies relacionades

¿Per què témer una denúncia?

L’habitatge, a la deriva a Catalunya

A les denúncies per bullying no se’ls acostuma a donar massa credibilitat, almenys d’entrada: la víctima exagera; ella també tracta malament els seus abusadors; s’han de tenir en compte les circumstàncies familiars i de l’entorn del maltractador; cal donar a les criatures autonomia perquè puguin gestionar els conflictes; "la meva criatura no fa aquestes coses, això són invencions dels altres"... Per a les direccions dels centres educatius és un merder; per a les famílies dels abusadors, una acusació fora de lloc; per a la víctima, un infern, una vulneració dels seus drets més elementals, un bitllet en primera classe cap a la desesperació i les seves conseqüències. El millor per a tothom, doncs, és que la víctima canviï d’escola: un win-win de manual.

Fan falta protocols; és necessària més educació en tolerància a les aules; s’han de crear comissions de convivència... Tot això i més. Però la primera etapa per guanyar la batalla contra el bullying és deixar d’atorgar-li impunitat social, a les aules i fora.