Un pla insuficient i ineficaç

A aquestes decepcions s’hi suma ara un insuficient pla de 7.000 milions en cinc anys destinat a construir o comprar habitatges, rehabilitar immobles, industrialitzar la construcció, frenar el buidament rural i subvencionar la compra o el lloguer a preus no sempre topats, cosa que impulsarà encara més l’alça. Aquesta inversió, ja per si mateixa exigua i dispersa entre massa objectius, empal·lideix davant els 15.000 milions que es gastaran en els programes especials de defensa aquest any i el pròxim, o els 32.000 milions anuals de despesa militar a què es vol arribar. No hi ha dubte sobre quina és la preferència entre canons i habitatges. Tot això resulta encara més escandalós en un context d’abundància de sòl i recursos públics disponibles per invertir. Hi ha 83.000 milions en crèdits tous del programa Next Generation EU que no es gastaran i que Economia contempla tornar. A això s’afegeix que la promoció d’habitatge es podrà continuar fent a través d’immobiliàries privades o de lucre limitat, cosa que implica un sobrecost innecessari i, en conseqüència, un malbaratament de recursos públics equiparable al que practica el Partit Popular quan privatitza els serveis sanitaris.

Notícies relacionades

L’ordre en el desordre de Trump

Res a celebrar

La nova protecció permanent dels habitatges subvencionats introduïda pel pla, tot i que benintencionada, resulta ineficaç per la seva falta d’aliment legal. En efecte, l’article 16 de la llei pel dret a l’habitatge ja contempla la protecció pública permanent, però ho fa de manera subsidiària al que decideixin les comunitats autònomes i ajuntaments. Segons aquest precepte, són aquests nivells de govern els que estableixen, amb caràcter prevalent, les condicions i requisits dels habitatges de protecció oficial. Així, el pla pot incentivar determinats models de protecció, promoció o gestió, però no els pot imposar a les comunitats autònomes o ajuntaments a causa del repartiment competencial. La via més sòlida per garantir la protecció permanent dels habitatges construïts, adquirits o rehabilitats amb fons públics és desenvolupar capacitats pròpies de promoció i gestió dins de l’Administració, i avançar cap a un model de copropietat entre l’Administració General de l’Estat i les comunitats autònomes sobre el parc públic d’habitatge, de manera que l’alienació requerís la unanimitat de tots els copropietaris.

Parafrasejant Warren Buffett, que va afirmar "hi ha lluita de classes i l’està guanyant la meva classe, els rics", en l’habitatge els que estan guanyant són els especuladors. Mentrestant, els responsables del ram de l’Administració central, comunitats autònomes i ajuntaments fa temps que –tret d’honroses excepcions– van desertar de la seva obligació de garantir el dret a l’habitatge, i han permès que es converteixi en un actiu per a l’especulació com l’or o el bitcoin. I així, les persones que fan funcionar les nostres ciutats, però que ja no es poden permetre viure-hi, assisteixen atònits a l’espectacle d’especuladors jugant amb les seves vides com en un casino.