Canibalisme

En realitat, la cosa és bastant senzilla. Els privilegiats no deixen de sumar –¿multiplicar?– privilegis i una majoria cada vegada més àmplia té sous de riure i plora buscant pis. Els joves veuen llastat el seu futur, els de mitjana edat viuen per a i per la hipoteca (o el lloguer) i les persones grans desafortunades (moltes més de les que admet el simplisme) s’enfronten a un mercat laboral que els menysprea o a l’evanescència del seu pis. Quin riure ser expulsat de la llar per veure-la trossejada com una salsitxa o reformada amb estil per a inquilins més llustrosos.

Notícies relacionades

Atípic del principi al final

Begoña Gómez ha de dimitir

El debat polític, entretingut a insultar i culpar els oponents, perd substància i guanya efervescència. Una excitant fotesa s’imposa a l’abordatge dels problemes concrets. Total, tots estem mig distrets, els arguments ens cansen, i això de pensar, encara més. En canvi, l’odi és tan, tan immediat. I gratificant, tot sigui dit. Quan l’estabilitat es difumina o la identitat trontolla, n’hi ha prou d’elegir un col·lectiu per culpar per sentir-se immediatament acompanyat. A més, l’estratègia d’atac és facilíssima, n’hi ha prou de denigrar els èxits socials anomenant-los privilegis. I allí entra tot, des dels drets que combaten la discriminació fins a les pensions.

¿Lluita de classes? Ui, calla, això és de pobres. ¡I de boomers! Lluitar contra un sistema que s’endinsa en la desigualtat sembla esgotador. Per contra, fer caure un col·lectiu per aixecar-se sobre ell és infinitament més fàcil. Així, a mesura que ens esbocinem els uns als altres, la majoria s’esfilagarsa en un grapat de minories febles i enfrontades. Quin gran espectacle aquest de l’autocanibalisme, sobretot per als que l’observen des de la talaia dels seus (autèntics) privilegis.