Relleus industrials

En el cas de Catalunya, aquest declivi es va mantenir de manera sostinguda mentre encara imperava aquella concepció errònia que "la millor política industrial és la que no existeix" i en el marc de la globalització es donava per descomptant que l’única via de futur per al nostre país era construir una economia de serveis i coneixement mentre que la producció industrial i gran part del sector primari es deslocalitzarien cap a països emergents. Aquest procés va seguir de manera sostinguda fins al 2009, quan es va tocar fons amb un 17,7%: a partir d’aquell moment, diverses baldades han demostrat la necessitat d’apostar per la reindustrialització. Des de les urgències en el mercat laboral que desencadenaven localment els tancaments de centres de producció de sectors en reconversió o afectats pels canvis d’estratègia de grups multinacionals fins al xoc que van produir la pandèmia i la guerra d’Ucraïna. Respectivament, van mostrar la perillosa dependència de cadenes de subministrament subjectes a vaivens externs i la necessitat d’autonomia energètica i estratègica en el sector de la defensa.

Notícies relacionades

El Jerusalem de Netanyahu

Consensos en els canvis

Aquesta setmana hem fet balanç en aquestes pàgines del resultat dels processos de reindustrialització dels centres productius que han tancat les seves portes en els últims anys, amb els casos de Nissan, Continental o Lear entre els que van tenir més costos laborals. El balanç és desigual: en gran part d’aquests casos s’ha pogut reprendre l’activitat amb nous inversors, i una actitud decidida per part de la Generalitat i el Govern central ha esquivat arriscades aventures que podien amagar una simple i oportunista liquidació d’actius, per captar i acollir en canvi noves iniciatives empresarials. Però el volum d’ocupació perduda no s’ha pogut recuperar amb aquestes operacions de relleu industrial.

L’experiència acumulada mostra que hi ha aspectes per millorar per fer més efectives aquestes transicions, com la reformulació del mapa de polígons industrials, l’agilitació de tràmits administratius o la corresponsabilització més gran de l’empresa responsable de la clausura amb el futur de les plantilles i instal·lacions. També s’ha fet patent que la recol·locació dels afectats és possible només de manera parcial si, amb visió de futur, es prefereix impulsar noves activitats emergents amb potencial de creixement. Amb tot, la veritable reindustrialització, en el sentit més ampli del terme, més enllà dels relleus industrials, ha d’arribar per la via d’apostar allà on hi hagi l’oportunitat per sectors sostenibles en el futur, des de tot el relacionat amb la transició energètica (com les fàbriques de components de bateries en zones necessitades d’inversions i que resulten ser qüestionades pels que també reclamen l’equilibri del territori), la revitalització de la indústria de defensa o la captació d’inversions procedents d’Extrem Orient, en un moviment de retorn en el qual Catalunya ha de resultar competitiva com a porta d’accés a la UE.