¡Contra les privaaaadessss!

En primer lloc, no s’entén gaire bé per què es parla d’universitats privades i es barregen entitats sense ànim de lucre i empreses que persegueixen el benefici amb activitats d’educació universitària. A Espanya, com en altres llocs, hi ha excel·lents universitats privades sense ànim de lucre. Igual com la universitat de Harvard, o Princeton als EUA, i a diferència de la ja desapareguda Trump University.

En segon lloc, sembla com si totes les males universitats a Espanya són privades. Tanmateix, l’U-Ranking del 2025 d’universitats espanyoles de l’IVIE-FBBVA indica que en el rendiment per docència de les vuit universitats líders, sis són privades. En el rànquing de rendiment en inserció laboral de les 25 universitats més destacades, el 68% són privades. Les universitats públiques destaquen només en l’àmbit de la recerca. I a la cua del rànquing hi ha universitats privades, però també públiques.

En tercer lloc, no es pot oblidar que una mica més del 70% dels graduats van decidir anar a la universitat per millorar la seva ocupabilitat. Les dades de la Seguretat Social mostren sistemàticament que els graduats d’universitats privades al cap de quatre anys d’acabar tenen una proporció superior d’afiliació, una base de cotització un 12% superior i una proporció de sobrequalificació inferior en 12 punts percentuals als graduats de la pública. Evidentment, la comparació anterior té bastants problemes. Les privades se centren en graus que tenen més sortides professionals i l’origen socioeconòmic i la xarxa de contactes pot ser diferent dels graduats de la pública. En un estudi recent amb José Montalbán (U. Estocolm) ens vam plantejar veure si controlant pel grau, el nivell socioeconòmic de la família, la forma de trobar feina, etc., es podia eliminar la prima per assistir a una universitat privada. La conclusió és que la prima (més taxa d’ocupació i salaris i menys grau de sobrequalificació) es manté fins i tot quan es controla per tots aquests factors.

D’altra banda, si les privades són xiringuitos, ¿per què els alumnes les elegeixen de manera creixent? La proporció d’alumnes fent un grau ha pujat fins a arribar al 20% i en postgrau supera el 50%. Una argumentació clàssica ha sigut que els estudiants van a les privades quan no tenen nota per accedir a les públiques. Però, ¿no podria ser que els alumnes apreciïn la qualitat de la docència i l’ocupabilitat? Un reportatge recent d’EL PERIÓDICO hi afegia un element més: la sensació que les universitats públiques estan molt polititzades. ¿Qui aniria a estudiar administració d’empreses a una universitat en què el claustre renega de les empreses?

Notícies relacionades

Jo ja no voto

Això no ha d’anar de percentatges

Hi ha dos factors més que influeixen en el creixement de les universitats privades. En primer lloc, la debilitat de les públiques per la falta d’un finançament adequat i en funció dels seus resultats. I, més important, una regulació vuitcentista i perversa, una governança inadequada, una endogàmia asfixiant i una absoluta falta d’incentius per a la millora.

És evident que ningú pot oposar-se que les universitats, públiques i privades, estiguin subjectes a uns mínims criteris de qualitat. Però tenir almenys 4.500 alumnes no sembla un criteri de qualitat sinó una barrera d’entrada per eliminar competència. Als EUA, l’administració Obama, disposada a acabar amb els xiringuitos universitaris que carregaven de deute els graduats universitaris sense proporcionar-los una educació de qualitat, va decidir proporcionar tota la informació sobre el rendiment de cada universitat en el College Scoreboard, perquè els alumnes prenguessin les seves decisions. La solució espanyola és, com sempre, el BOE. En lloc d’afavorir que les universitats públiques puguin fer front a la creixent competència d’universitats privades, la resposta és impedir més competència i mantenir les universitats públiques amb respiració assistida. En lloc de reduir burocràcia, flexibilitzar la normativa i donar autonomia perquè cada universitat pública adopti la seva estratègia i després reti comptes, la solució és el castís "ni fa ni deixa fer".