Un Déu que no estranya
Necessitem superar una actitud de rebuig que és incompatible amb el respecte que mereixen les persones creients LGTBIQ+
Oració del grup Cristianas y Cristianos de Madrid Homosexuales.
¿Quant patiment estaria disposat/ada a suportar per viure segons les seves conviccions? ¿Quant li sembla que seria tolerable patir per la seva orientació sexual, la seva identitat de gènere, el seu color de pell o la seva religió? Semblen unes preguntes estranyes en el marc d’una societat que defensa, almenys en la seva legislació, que ni les idees ni les creences poden ser causa de discriminació. No obstant, ser "diferent", sortir de la normativitat, ha sigut i és una de les principals causes de discriminació i, per tant, de patiment. Quan fa pocs dies acomiadàvem el papa Francesc, un dels seus missatges més recordats va ser que a l’Església hi caben "tots, tots, tots". És evident que aquest missatge, per la seva simplicitat, va ser comprès per tothom. Per a algunes persones, es va convertir en una petita llum que il·luminava la llarga nit fosca per la qual transiten; per a d’altres es va convertir en una amenaça que posava en qüestió un estat de les coses en el qual tot està clarament ordenat. Per a unes, tots significava "tots, totes"; per a d’altres, tots significava "alguns".
De vegades sorprèn que l’Església s’assembli tant al que està fora d’ella. Un/a sempre esperaria que "sigui un recinte de veritat i d’amor, de llibertat, de justícia i pau perquè tots –i totes– hi trobin un motiu per continuar esperant", tal com resem. No obstant, hi podem trobar tanta discriminació, tant rebuig i tanta violència com la que es pot trobar fora, en les nostres societats. Es jutja que l’Església s’intenta adaptar a aquest món per assegurar-se notorietat; no obstant, no critiquem que en l’Església puguin aparèixer les mateixes dinàmiques d’exclusió que podem trobar fora d’ella.
L’últim quadern de Cristianisme i Justícia, Testimonis d’un Déu que no estranya (núm. 241), és un testimoni sincer i dolorós del patiment i les dificultats patides per germans i germanes nostres que han volgut viure la seva fe, tal com ho intentem moltes altres persones. No obstant, per la seva orientació sexual o identitat de gènere han patit discriminació i rebuig en les seves famílies, entre les seves amistats, en els llocs de treball, a l’escola i a la universitat. També, i per a la nostra vergonya, s’han vist excloses dins de l’Església. De vegades, l’Església i el món s’assemblen massa.
Notícies relacionadesLa paraula que més es repeteix en els testimonis recollits en aquest quadern és por. La por apareix des de l’inici, des del moment en què les persones comencen a descobrir que el seu desig no es correspon amb el que està socialment planificat. A poc a poc, entren en un pànic atroç que els va paralitzant. Cada testimoni narra un recorregut diferent, però tots, en algun moment, van viure en la pròpia carn aquesta por. A més, junt amb la por, els diferents testimonis ens comparteixen la lluita, desigual, soferta i incompresa, per conservar la seva fe. La fe que es converteix en certesa d’un amor que no posa condicions, que no limita, que no sotmet, sinó que ajuda a recuperar la dignitat perduda, la llibertat i l’esperança.
L’Església s’ha sabut corregir a través de la història, no per fer la fe més fàcil o còmoda –l’objectiu de la fe no és ser difícil–, sinó per il·luminar millor el misteri de Déu. Avui necessitem superar una actitud de rebuig i prejudici que és incompatible amb el respecte i el reconeixement que mereixen les persones creients LGTBIQ+. Els ho devem a elles i l’hi devem a aquest Misteri que es vol revelar. Si l’Església canvia, potser podrem ajudar que el món canviï també.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
