Però, ¿va passar res?
Li vaig dir a la meva filla, com cada dia, "¡acaba ja!". Sé que és un dia normal perquè crido el mateix cap a tres quarts de deu, quan veig que fem tard a l’escola i encara no sortim de casa. Els dilluns, potser, crido més fort, així que aquell dia la normalitat es va agreujar. A més, no existeixen els dilluns rars. Un dilluns és un dilluns. Si el món explotés també es consideraria lògic. Com que després de deixar l’Helena em vaig dirigir a la cafeteria de l’Hotel Altiana, la normalitat es va seguir expandint. Allà vaig acabar de llegir El valor de la atención, de Johann Hari. Al sortir, em vaig dirigir a comprar kiwis a una petita botiga d’ultramarins. El kiwi, certament, sempre sotmet la realitat a una prova de tensió. Amb prou feines queden kiwis normals, que tinguin gust de kiwi, amb aspecte i, sobretot, preu de kiwi, no de Mercedes-Benz. Però, tot i així, vaig trobar kiwis normals. En vaig comprar dos quilos, per si de cas. Al tornar em vaig passar per la llibreria Volando Libre i em vaig comprar Calle Londres 38, de Philippe Sands, també per si de cas. Vaig tornar a casa no sense abans passar per la fleca a agafar una baguet, com cada matí. Quasi m’atropella un cotxe, com qualsevol altre dilluns, dimecres, dijous o divendres.
Es podria pensar que llavors, per fi, em vaig posar a treballar. Vagament. Això els dilluns no ho aplico al peu de la lletra. Tot i així, vaig començar a escriure una columna, que va morir, com tantes, a mig segon paràgraf. Normalíssim. El primer paràgraf promet. En canvi, el segon funciona com un pont penjant, massa perillós, pel qual es precipiten moltíssimes intencions. A dos quarts d’una em vaig tancar una estona al lavabo a llegir una entrevista a Ray Loriga. Deia que li havien passat coses extraordinàries sense esperar-les, com ser traduït a vint idiomes, o anar passejant per Nova York i que de sobte caiguessin dues torres davant d’ell; de cop, va marxar la llum. No em vaig quedar a les fosques del tot, així que vaig continuar llegint.
No vaig rebre trucades, ni missatges, ni correus, el que podria denominar-se una normalitat salvatge. Vaig començar a llegir La mort a les seves mans, d’Ottessa Moshfegh, i quan vaig tenir gana, com que no funcionava la cuina, vaig endrapar un entrepà i després vaig dormisquejar al sol. A dos quarts de sis vaig anar a recollir la meva filla a l’escola. Ens vam apropiar del temps, i això s’hauria de considerar normal: ella no tenia deures i jo tenia, des de feia dues setmanes, vint euros a la butxaca, així que vam comprar piles AA i les vam posar a un transistor que fa anys havíem portat de París, per decorar. Va funcionar. Que normal que era tot. Vam jugar a enfonsar la flota, vam plantar unes llavors, vam regar les plantes enfiladisses, vam sopar a la terrassa, amb l’última llum del sol, una amanida i més entrepans. Vam encendre espelmes i més espelmes. Una festa. Vam seguir sense telèfon ni internet. Ens les vam apanyar per llegir amb una llanterna. Em vaig aixecar a les sis del matí i tot seguia a les fosques. Vaig prendre una altra vegada les espelmes. I, vint-i-un minuts després, un exèrcit de xiulets va inundar la cuina: la cafetera, el forn, la nevera, el telèfon. L’altra normalitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
