Emporta-te’l a casa teva

Hem vist els seus rostres al ser rescatats del mar, amb prou feines tapats amb mantes tèrmiques, terroritzats, sense res. Els hem vist empresonats rere els murs, ferits per les concertines, pegats, insultats, expulsats cap a països on no voldríem posar un peu mai a la vida, abandonats a la seva sort –mort– al mig del desert. I les nostres institucions, temples de la democràcia, ens diuen que està bé que sigui així. Amb millor o pitjor retòrica, s’afegeixen al crit: són feristeles.

Notícies relacionades

EL PERIÓDICO es reforça

No siguis burra

Faltarien pàgines en aquest diari per descriure totes les vileses que s’estan cometent contra els immigrants, tot i que dues paraules les resumeixen: tortura i mort. Però no estan descrits els efectes que aquest tracte provoca en nosaltres. ¿En què ens convertim quan decidim menysprear centenars de milers de persones que només fugen de la misèria? Quan la compassió deixa de ser un valor apreciat, quan l’insult s’estén a tots els que advoquen per un mínim de dignitat, quan decidim que els drets humans no regeixen per a tothom. ¿Quants crits de guerra es necessiten per deixar de sentir els crits d’auxili? ¿Quants per perdre la humanitat? Ho hauríem de saber. Hauríem de poder calcular quant temps ens queda abans que comencem a mirar-nos entre nosaltres buscant noves preses.

Emporta-te’l a casa teva. Emporta-te’l i que et mossegui i que et transmeti la ràbia. Emporta-te’l i que infesti casa teva i que el corc la devori. Emporta-te’l i podreix-te allà, perquè tu també ets com ells: una feristela. Ningú t’estima. Sobres. Si tant t’agraden, ves-te’n amb ells... Així comença, així acaba. Està escrit als llibres d’història. I als cementiris. I a les fosses comunes. És un crit de guerra contra la humanitat, i estem perdent.