Pivot

El 6 de maig va morir Bernard Pivot als 89 anys. La primera vegada que vaig saber d’ell, durant els meus primers flirtejos amb la llengua francesa, va ser a través de José Luis de Vilallonga, a qui vaig sentir dir a l’Ateneu de Barcelona, amb el seu exagerat aplom, que a París, quan s’emetia Apostrophes –el famós programa literari de Pivot– els divendres a la nit, la gent no sortia a les seves soirées fins que havia acabat. Tot un país pendent d’una tertúlia literària que s’havia convertit en una missa laica, durant 15 anys ininterromputs. Chapeau. El Canal 33 de la televisió catalana –no tot era adoctrinament– va reposar els millors Apostrophes durant diverses setmanes en els primers dos mil. Per a algú que estava començant a fer servir una llengua que, a diferència de l’anglès, no s’entén sense la cultura annexa, ja que a França la cultura és la llengua, veure Pivot dirigir aquella orquestra setmanal d’intel·lectuals resultava tremendament inspirador. Sovint els convidats semblaven de tornada de la vida o directament a punt del suïcidi al començar el programa. Pivot, amb la seva amable inquisició, el somriure tranquil i les celles sempre estarrufades entre l’encens indeleble de fum de tabac, aconseguia reviure a aquest sínode de desventurats i treure’n el millor. En aquesta teràpia de grup, com el millor psicoanalista, alleugeria els esperits i els feia volar. Era un presentador magnífic, ja que sent molt més culte i intel·ligent que els seus convidats, coneixia bé l’ego i el nervi dels escriptors, grans narcisistes en general, divos tan gegants com deprimits, i sabia ser al seu lloc i enaltir-los sense homenatge, desafiar-los amb humor i sense agressivitat periodística,i, en definitiva, atorgar rostre humà a qui, la major part de vegades, no era sinó un nom en una coberta, una foto en una contracoberta o un mite vivent i desconegut al qual el públic ni tan sols li posava veu. De les innombrables entrevistes que va fer, n’hi ha algunes memorables, com aquella a Nabokov en què l’escriptor apareixia parapetat darrere d’una trinxera de llibres, i llegia, pres de la seva timidesa, les respostes a les preguntes que va exigir que li passessin per escrit prèviament, ja que la por escènica guanyava la seva brillantor intel·lectual. O la de Marguerite Duras, explicant el procés creatiu gairebé com una epifania en la qual escampava sobre el paper les paraules que li sobrevenien, i, a partir d’aquí, amb aquests elements, ordia les frases que després es convertien en el cistell dels seus llibres.

Pivot va fer fora del plató un Bukowski totalment borratxo, va ser dels primers a entrevistar Soljenitsin després del gulag, i també va cometre errors, com riure-li les gràcies a un pederasta com Gabriel Matzneff, un escriptor que es vantava de corrompre menors, en un moment en què França ho perdonava tot als seus intel·lectuals, com uns popes de la República que són, de la mateixa manera que a Espanya no s’acaba de castigar els capellans que van fer el mateix. A tot arreu hi couen faves. Em va impactar especialment la confessió plena de sensibilitat i pudor de Georges Simenon després del suïcidi d’una filla que mai va superar el complex d’Electra cap al seu carismàtic pare, les seves excuses desesperades per no poder arribar a l’amor físic amb la seva estimada Marie-Jo, com si potser l’incest l’hagués pogut salvar de la mort. Terrible dilema d’un home destrossat que s’aferra a la seva pipa com a tota taula de salvació durant l’entrevista. I els ulls vivaços de Marguerite Yourcenar, i la seva subtil distinció entre escriptor i erudit, absolutament alliberadora per als que ens volem l’un i no som l’altre. Pivot va ser un crític literari i bon vivant al qual li agradava el vi, el futbol i les dones –dit per ell–. Pura contracultura avui dia. Algun cop el vaig veure passejant pel meu barri, les mans creuades a l’esquena, amb aquest ritme del qual se sap en pau amb si mateix i que espera alguna sorpresa més de la vida, sempre amb la curiositat alerta, el millor remei contra la vellesa, segons deia. Va ser durant anys president de l’Acadèmia Goncourt, que decideix – de vegades en més d’un sentit – el premi literari més important d’aquest país. Amb Pivot se’n va el notari d’una època, un pioner que semblava cridat a fer el que va fer, ja que l’atzar fa bé les coses, un sacerdot que va fusionar les línies escrites dels llibres i les 625 ratlles de la televisió, i va crear sempre boniques expectatives rere el teló de les notes de Rakhmàninov que obrien el seu programa. Descansi en pau.