Les incògnites del 12M

El primer, en contrast amb el soroll polític de la precampanya, és l’encara baixa mobilització dels electors: només un terç (33%) creu que estem davant unes eleccions "molt importants". Aquesta consideració, però, es tradueix en més predisposició a anar a les urnes: l’estimació de la participació se situa en el 55%-60%, és a dir, superior a la de les eleccions del 14F de fa tres anys (53,5%), condicionades, això sí, per un pic de la pandèmia.

La segona incògnita –l’estimació de vot– confirma la tendència a l’alça del PSC: avança 2,6 punts en relació amb l’enquesta del març, just després de la convocatòria electoral, amb una estimació del 26,4% . Els socialistes, a més, són els que concentren més fidelitat de vot (71%) i confirmen la seva posició de guanyadors: fa un mes pensaven així el 36% dels enquestats i ara són el 46%. D’altra banda, la pugna per la segona plaça la protagonitzen els dos principals partits independentistes -ERC i JxCat–, que comparteixen vasos comunicants entre un sector dels seus votants. L’entrada en escena de Carles Puigdemont, a cavall d’una "legitimitat" que contraposa a la legalitat del president Aragonès i del Govern del qual JxCat va formar part, es tradueix en la consolidació de les seves aspiracions a ser segona força i desplaçar ERC a la tercera posició. La quarta posició és per al PP català, que es beneficia de la caiguda de Cs, seguit de Vox, a la baixa, i amb un retrocés de tota l’esquerra de l’esquerra (Comuns i CUP).

La tercera incògnita, en aquest context, és l’existència o no d’una majoria absoluta (68 escons) independentista. A hores d’ara de la cursa electoral, la majoria aritmètica sortint està en suspens: es perdria per la franja baixa de la forquilla (64 escons) i es mantindria per la franja alta (70 escons). És una incògnita molt rellevant –l’hauran d’aclarir les urnes– que determinarà el grau de transversalitat dels pactes postelectorals. La correlació de forces del sobiranisme, afegida a l’amplitud del resultat dels socialistes, són les dues claus que determinaran quins pactes seran possibles i si els seus protagonistes estaran en disposició de fer un exercici de transversalitat: la possibilitat d’estabilitat o el risc d’una nova convocatòria electoral. Fora bo, en tot cas, que a la campanya a la qual ens acostem centrés els seus debats en els grans reptes de gestió que preocupen els ciutadans –el què farem– i no tant en el què som. Les eleccions basques ens acaben de donar una lliçó. Allà, com més pes tenen les forces sobiranistes, menys debaten sobre la independència.