L’art de saber acomiadar-se

Contagiada de la seva afició lectora, ve-t’ho aquí que fa uns dies, fullejant La Vanguardia, vaig topar amb una peça de caça major, una esquela que començava així: «Bé. Ha arribat el dia. Tenia per costum llegir les necrològiques —un esport com un altre qualsevol— fins avui, 9 de març, que apareix la meva». El difunt, Manuel Brañas González, deia adeu als seus éssers estimats, a la seva gosseta, al Barça, als bocates de bacó, i desafiava sant Pere a jugar un dòmino. «M’ho he passat genial», rematava aquest Montaigne de barri, del barri de Sants. L’esquela es va fer viral, i es va saber poc després que l’autor havia sigut el seu fill Agustí, cosa que no treu gens de bellesa a l’elegant comiat. Fins i tot en vida, cal saber anar-se’n dels llocs amb distinció, deixant un rastre lleu, que no pesi.

També a les pàgines d’El País va aparèixer durant 24 anys ininterromputs, de 1994 al 2018, el recordatori que un viudo, dotat d’un finíssim sentit de l’humor, dedicava a la seva enamorada, Elena Lupiáñez Salanova, cada 21 de març, parlant-li del més aquí i de les aventures dels seus fills: «Elenita: mira que m’ho havia advertit Alfredo Zitarrosa en una milonga...: ‘Puc ensenyar-te a volar, però no seguir-te el vol’». En ocasions, li relatava l’intens trànsit de tàpers a la casa de la qual es va absentar. Anar-se’n així, sense haver-se’n anat, com qui entra a l’habitació a buscar les ulleres, oblidades a la tauleta de nit.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

«A Espanya enterrem molt bé», va ser la brillant frase amb què Alfredo Pérez Rubalcaba es va acomiadar el 2014 de la política activa, amb tanta picaresca com estil. Tenia raó: aquí s’escorxa (en vida) i es plany (en la mort) com enlloc, tot i que potser l’art de la necrològica no hagi arribat a les cotes de refinament del món anglosaxó. Potser falta una gota de sentit de l’humor, d’aquest so what, què importa, tan necessari per transitar per la humanitat dolençosa.

Escriure és ajornar la mortalitat. Bé ho sabia l’italià Eugenio Montale, que va redactar una espècie de testament en forma de poema Para acabar: «Recomiendo a mis sucesores / (si los hubiere) en materia literaria, / lo que es poco probable, que enciendan / una bonita hoguera con todo lo que tiene / que ver conmigo, lo que hice, lo que no hice...». El poema segueix, però ja no entra la seva lleugeresa de cotó en l’escàs espai que aquí resta. Igual que no cap en una sola vida la fam de viure.