El malestar del camp

Els petits i mitjans agricultors han dit que prou. Tenen por existencial. Temen que el mercat global acabi per arrasar el model d’explotació familiar. Les grans cadenes alimentàries –Mercadona, Carrefour, Lidl, Eroski, DIA– conculquen els seus drets imposant tarifes que no tenen res a veure amb els preus en origen; és a dir, les distribuïdores pasten beneficis a costa del consumidor, mentre neguen els seus diners al camperol. A aquest factor s’hi suma l’increment de prop del 50% dels costos de producció (fertilitzants, electricitat, gasoil) per l’impacte inflacionari. Així no surten els comptes. L’escassa rendibilitat repercuteix en el declivi del relleu generacional, en territoris despoblats on amb prou feines es mantenen els serveis públics (¿a quines escoles porten els seus fills?). En aquest buit s’hi colen els grans fons d’inversió, els nous terratinents del camp, que, des del maó, estan buscant un refugi per als seus diners en cultius bastant segurs, com l’olivera o l’ametlla. Megaexplotacions dedicades a l’exportació que acaparen la terra i l’aigua, sense que els importi un gens ni mica la sostenibilitat, sinó el mer rèdit. El peix gros està expulsant del camp la morralla petita.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Alhora, els agricultors han de fer front a l’entrada de productes de tercers països, amb uns estàndards de qualitat i fitosanitaris bastant més laxos. La paperassa els ofega, i passen més temps omplint formularis que cavant amb l’aixada. És en aquest punt on s’ha infiltrat una tergiversació, la idea que la pagesia està en contra del Pacte Verd europeu i la salvaguarda de la natura. Fals. El que passa és que les reglamentacions de la UE, la política "de la granja a la taula" i el respecte per la biodiversitat han desbordat el petit pagès, quan haurien de posar la lupa en les explotacions intensives i extensives del complex agroindustrial. El disseny de la transició agroecològica s’ha fet precipitadament, tard i malament, amb idees de despatx i objectius inabastables, sense pedagogia ni anàlisi de factibilitat. Tomás García Azcárate, investigador de CSIC, parla fins i tot del "despotisme científic il·lustrat" de l’arrogant Frans Timmermans, responsable del Pacte Verd. En aquest neguit, la ultradreta ha trobat una fissura per carregar contra l’Agenda 2030 de les Nacions Unides i el que ells en diuen "fanatisme climàtic".

No sé si som a temps de canviar de rumb. Ni tampoc de saber què es menjarà l’any 2050. Qui hi arribi.