Campanya electoral
La bombeta parpellejant de Biden
Els demòcrates farien bé de no ‘amagar’ tant el president, d’assumir que no pot sostenir el ritme d’un home de 40. ¿On és el seu equip?
Com si no hi hagués prou julivert al guisat espanyol, ara se suma al calder un altre ingredient rotund i categòric, encara que aquí ningú sembli fer comptes, amb la possibilitat que Donald Trump es converteixi en el pròxim president dels EUA Oh, my God! Se sentia l’olor de la torrada, és clar. El superdimarts no va ser tan súper: tot indica que l’al·ludit, amb els cabells més pastanaga que mai, i el candidat demòcrata, Joe Biden, es veuran les cares en els comicis de novembre davant l’absència de rivals que els facin ombra. El republicanisme temperat de Nikki Halley ha punxat. És a dir, ve una repetició del duel electoral del 2020, un déjà vu només que molt pitjor.
En la campanya de fa quatre anys, pandèmica i celeste, Biden va deixar entreveure que no es presentaria a la reelecció: "Mirin, jo em veig com un pont, i res més –va declarar llavors–. Hi ha tota una generació de líders darrere meu. Ells són el futur d’aquest país". Es referia sobretot a la vicepresidenta, Kamala Harris, una dona de 59 anys en l’esplendor de les seves capacitats, que ha anat desbravant-se com una mala cervesa d’aixeta: li van fer el llit des del seu propi partit, li van penjar al coll la més pesant de les pedres –la immigració a la frontera sud– i ha protagonitzat alguna ficada de pota. El columnisme sulfúric es va acarnissar amb ella, per exemple quan es va gastar prop de 500 euros en estris de cuina. Però ¿no hi ha ningú més al Partit Demòcrata?
Notícies relacionadesL’avi Biden cavalca, doncs, de nou, encara que entre el 60% i el 70% dels nord-americans preferiria que no s’hi presentés; ni ell ni l’ínclit que va atiar l’assalt al Capitoli. Així que els nord-americans acudiran a les urnes a votar a la contra, amb una pinça al nas –aquí en sabem bastant, d’això–, i hauran de suportar una campanya mesquina, centrada en el cop baix, en la canella del contrincant, que en el cas de Biden, de 81 anys, arrela en les seves capacitats físiques i mentals (a més de la inflació, l’assumpte migratori i la massacre a Gaza). A gairebé mig segle de distància, té el seu sentit recordar que en el duel entre Jimmy Carter i Ronald Reagan de 1980 li retraguessin la vellesa a l’actor de Hollywood, quan llavors tenia 69 anys; un xaval, com qui diu.
L’altre dia The New York Times, un diari bastant progressista, afirmava que Biden no brinda tant una imatge de senilitat com de feblesa, a semblança d’"aquesta bombeta que segueix encesa mentre la mantinguis encesa". S’acarnissen massa amb l’experiència del president, quan Trump té també 77 anys i les seves fallades de memòria li han fet ficar la pota fins a dalt de tot. Farien bé els assessors demòcrates, crec, a no amagar tant el president, a reconèixer que es cansa, que no pot sostenir la campanya d’un home de 40 anys, i a construir-li un equip que l’imiti. ¿On és aquesta nova generació? Resulta preferible el "si fa no fa el mateix" de Biden que la perillosa volatilitat de Trump i les seves crides a la insurgència.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
