Covid
No és país per a vells ni malalts
Potser l’arrel del problema rau en el fet de deixar a mercè del ‘money’ el sistema residencial: els centres 100% públics representen tan sols l’1%
zentauroepp49293960 manos de anciano geri trico gen rico vejez190904192804 /
Al Paral·lel, a l’altura del Molino, pels volts de les vuit de la tarda. Una canya amb col·legues a la terrassa d’un bar, amb les estufes apagades en aquest hivern de pa sucat amb oli. Mentre ens posem al dia, s’atura davant la taula una dona d’uns 60 anys que demana almoina. Diu que està malalta de càncer i que, encara que la Seguretat Social li cobreix el tractament, necessita pagar diàriament l’habitació compartida on dorm. Un mecanisme intern es posa a la defensiva, ¿s’estarà inventant una història? És igual. En qualsevol cas, la seva vida és infinitament més aspra que la nostra. Els quatre traiem la cartera. La dona segueix el seu camí amb les monedes deixant darrere de si un rastre de pesar entre les cerveses desbravades que deriva la conversa cap a l’atzar, cap a la fatalitat d’una ensopegada, d’acabar a la cuneta. Les possibilitats es multipliquen amb l’edat, a mesura que el temps atropella els més vulnerables, aquests que l’eufemisme anomena sectors "no productius". No és país per a vells ni malalts.
A la vista estan les conclusions del grup de treball que ha investigat al Parlament l’ocorregut a les residències d’avis durant la primera envestida de la covid, la primavera del 2020 (ni tan sols ha arribat al rang de comissió parlamentària). Es reconeixen errors i improvisacions davant una pandèmia de dimensions catastròfiques que va paralitzar el món, però no es depura cap responsabilitat. Només a Catalunya, 3.896 avis van morir als asils pel maleït coronavirus; és a dir, el 72% dels contagiats van morir dins de les residències sense trepitjar un hospital. Amb un geriàtric just davant de casa, recordo aquells dies, des de la finestra, com un malson submergit en formol.
La fetor dels diners
La lletra petita de l’informe exhala el mateix tuf que el peix podrit, la fetor dels diners. Es desprèn que molts dels avis van ser discriminats per edat, pel lloc on vivien i el poder adquisitiu; és a dir, aquells residents que tenien contractada una mútua sí que van ser derivats a centres mèdics privats; els altres, van morir en l’abandonament. La investigació, a més, aireja un altre assumpte que ja intuíem: l’infrafinançament del sector i l’aclaparament de les plantilles, extenuades i amb sous magres, de poc més que el salari mínim: ¿com se les enginya una cuidadora per arreglar 20 avis en 10 minuts?
Potser l’arrel del problema arrela allà, a deixar a mercè del money el sistema residencial: els centres de titularitat 100% pública representen tan sols l’1%, mentre que el gruix ho són de gestió concertada o privada, o sigui que, davant geriàtrics responsables, floreixen d’altres, els menys, que converteixen en negoci la cura dels avis, maximitzant beneficis a la seva costa. El cas de l’asil del carrer d’Aragó, per exemple.
Perduts en abstraccions, els problemes acaben esclatant a la cara: el 2050 el 40% de la població a Espanya tindrà més de 65 anys.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
