Desgavell
Esmorzaramb gripaus
Els que al matí ens hem d’empassar amb el croissant i el complex vitamínic són de grandària diferent, però sempre indigestos i viscosos
Empassar-se un gripau cada matí és, segons diuen, l’aprenentatge fonamental d’un polític. No és una originalitat si considerem que la ciutadania que no viu de la política sovint també desdejuna amb els gripaus que el desgavell els posa a la tassa de cafè. En la deguda proporció per a qui governa i per a qui fa oposició, aquesta temporada el gripau en l’esmorzar de Pedro Sánchez i de Núñez Feijóo es diu Puigdemont.
Segons la propensió política de cadascun, hi ha molts altres gripaus. Poden ser la CIA, el ministre Marlaska, Vox o Podem, Trump, Putin, l’Estat d’Israel, els aiatol·làs, el veí del cinquè que és animalista i maltracta el seu gos, els camioners o els tractoristes, el preu de l’oli, la mentida i la demagògia, la guerra, el terrorisme de Hamàs, Eurovisió. Aquests gripaus arriben per Whatsapp com una cullerada de melmelada agra. Per a un polític el pitjor gripau és el cessament o la puntada de peu cap amunt.
En una les seves màximes ben esmolades, va ser Chamfort, criatura sarcàstica de la Revolució Francesa, qui va deixar escrit que ens hem d’empassar un gripau cada matí, per no veure ja "una altra cosa més repugnant en tot el dia que havia de passar en societat". Aquesta és una tesi homeopàtica. I també d’una certa rancúnia. És el ressentiment que a vegades incuba revolucions més que la igualtat o la fraternitat.
Els gripaus que al matí ens hem d’empassar amb el croissant i el complex vitamínic són de grandària diferent, però sempre indigestos i viscosos. Aquesta ingestió obligada probablement és una llei que prové d’una experiència humana molt contrastada i la prova és que perdura en el temps i en gairebé totes les èpoques en què hi ha hagut llibertat d’elecció.
L’avantatge del sistema democràtic és que podem ratificar o substituir, per les urnes, qui estigui governant. És a dir, poder triar els gripaus que ens semblen menys desagradables. Llavors es dona l’oportunitat, poc aprofitada, de pensar que és el millor –o el menys dolent–‒ per votar, tot i que a vegades ho fem impulsats més per prejudicis que per raons.
Encara que jacobí, Chamfort va anar a la presó per oposar-se al terror de Robespierre. Va intentar suïcidar-se dues vegades, amb pistola i amb un tallapaper. També va escriure sobre èpoques quan l’opinió pública és la pitjor de totes les opinions. És realitat, ja no sabem ben bé què és l’opinió pública. Li donen forma la xarxa X, les càtedres podemites o els influencers a tant la peça? Sense un cert respecte per la paraula no hi ha opinió pública que tingui consistència. A més del mal que fa el periodisme sensacionalista, la democràcia d’opinió s’ha convertit en un aquí t’enxampo aquí t’agafo. Per què no mirar els mapes o consultar l’enciclopèdia abans d’opinar sobre l’Orient Mitjà? Informar-se abans d’opinar contribueix a la prudència col·lectiva i ajuda a distingir entre gripaus antipàtics i gripaus verinosos. Alleugerir-nos de demagògia no seria el pitjor dels esmorzars.
