El cas Dani Alves, vist per a sentència

D’entrada, el futbolista brasiler, en presó preventiva des del 20 de gener de 2023, ho té cru. Des que van passar els fets, ha ofert tres versions diferents, arribant a afirmar al principi que no havia vist la noia mai en la seva vida, davant el relat coherent de la víctima, sense gairebé fissures. Tan espinós ho té Alves que la seva defensa s’ho ha jugat tot a la tesi de la borratxera, confiant que l’atenuant alcohòlic rebaixi la condemna a la mínima pena possible. Per això l’última de les sessions es va centrar més en la ingesta etílica de l’agressor i els seus amics que en la possible violació d’una dona.

En espera del veredicte de l’Audiència (es preveu en cosa d’un mes, abans de Setmana Santa), voldria remarcar dues frases pronunciades durant la vista. La primera, la va dir Ester García, l’advocada de la denunciant: "M’és igual que ella estigués perreando o que li posés les natges; quan ella va dir no, és no. I precisament per això es va canviar la llei". La segona, la va recordar un treballador del Sutton, que va assegurar haver-la sentit la nit dels fets a la sortida de la discoteca: "[la noia] Sabia on anava, però després se’n va penedir". Dues asseveracions que tornen a posar sobre la taula el tema complexíssim del consentiment.

Sexe i poder

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Referent a això, admiro la valentia i l’interès de les tesis de la filòsofa Carla Serra Sánchez a la seva dissertació El sentido de consentir (Anagrama). Fins i tot admetent que el consentiment és "irrenunciable", perquè en depèn la delimitació entre el sexe i la violència, la investigadora argüeix que el concepte no és tan senzill com el pinten ni representa una vareta màgica per resoldre tots els casos. ¿Es poden comprimir les relacions sexuals en un contracte mercantil diàfan i transparent? El desig, imbricat d’ombres, grisos i potsers, no pot ser il·luminat des de la llei; de vegades, és un endinsar-se "en terreny desconegut".

Serra alega que si s’accepta que el sexe heterosexual és tan desigual, tan desequilibrat i violent, implicaria una coacció contínua a la dona que, per tant, invalidaria el consentiment: mai podria dir que no; la infantilitza. La filòsofa aporta llum sobre el canvi de paradigma que està suposant l’assumpció del només sí és sí i l’abandonament del no és no, marc en què la dona sí que podria expressar la seva voluntat, i convida a una reflexió més pausada en una qüestió fins ara segrestada per l’aspre debat polític.