Context

Divendres passat El País va publicar un article en el qual tres treballadores de la indústria del cine acusaven el director Carlos Vermut de violència sexual. Els seus testimonis són durs i les edats que tenien quan suposadament es van produir els fets (dues d’elles tenien 21 i 26 anys) van encendre en mi un tipus de ràbia que creia apaivagada de fa temps. Les tres concorden que van sentir molta por i no van dir res ni s’hi van resistir per temor de la reacció del director. Mentre llegia això em va passar una vegada més pel cap aquest paràgraf que cito. En l’imaginari col·lectiu de les dones no hi ha figura més terrorífica i amenaçadora que la d’un home, tant aquests que coneixem com els estranys. Els abusadors s’amaguen en la nit, en el dia, a les escales de casa, als ascensors, als quartos de les bústies, als portals dels edificis, als parcs, a les carreteres, al transport públic, en els grups d’amics, els professors, els caps, els companys de classe o de feina, fins i tot en la mateixa família. També en persones que admirem. Per algun motiu encara avui no s’ensenya a no abusar, sinó a no abaixar mai la guàrdia i a anar sempre amb molt de compte. Tapa la copa, envia’m la ubicació, no parlis amb estranys.

En el text de l’article s’explica que sis persones de l’entorn de Vermut i 17 persones del cine recolzen els testimonis d’aquestes tres dones. També tres membres del festival de Sant Sebastià i una vocal de la junta directiva de l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals CIM. No puc evitar preguntar-me com d’horripilant ha de ser la realitat perquè això s’hagi fet públic i perquè tantíssimes persones diguin que sí, que bé, que sabien el que havia passat –o que estava passant– i tot i així van guardar silenci perquè van témer les represàlies i l’assenyalament. Són més de 20, venen ganes de vomitar-se a sobre mentre s’emprèn la fugida. Fa no res vaig veure a Twitter molts periodistes tirar-se a matadegolla contra una dona que es va atrevir a assenyalar com de misògina era l’última pel·lícula de Vermut, Mantícora. Jo no ho vaig entendre, vaig pensar "¿Per què els molesta tant, a què ve tanta agressivitat?", però potser la pel·lícula no era el que defensaven, potser la pel·lícula ni tan sols importava en aquest context. Era una altra cosa el que els va rugir al pit i els va fer creure que se’ls estava assenyalant a ells, no un producte audiovisual i el seu autor. Des de divendres que no han dit res, no sé què deu haver passat.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

"Dono per fet"

Si els testimonis de les tres afectades o aquesta admissió de tantíssimes persones d’haver-se encongit d’espatlles davant el que passava no són fets prou esgarrifosos per si sols, no es preocupin, Vermut també participa en la peça. Quan se li va preguntar per la seva versió dels fets, el director s’explica: "Imagina’t que he pujat amb una persona a casa meva i som al llit o al sofà parlant. Dono per fet que té una intenció sexual. Potser m’acosto a ella, li puc tocar els pits, i si aquesta persona em diu que m’aparti no faig res més. És que depèn del context". Alguns donem per fet que l’aigua mulla, altres que el consentiment no existeix una vegada trepitges el terra de casa seva o t’asseus al seu sofà. És ben cert que ningú mai ens ha ensenyat a témer el context.