L’espiral de la llibreta
El cine Comèdia, un més, abaixa el teló
Tot és transformació, però és inevitable l’afecció a llocs i objectes
En altres temps, una servidora havia freqüentat el Publi i el Savoy, cines molt recollidets per a un dissabte a la tarda. Però també vaig fer cua en alguna ocasió al peu d’una altra sala règia del mateix carrer, un encreuament escollit sovint com a simple punt de trobada: la cantonada de passeig de Gràcia amb la Gran Via, davant el llibre vermell de Joan Brossa. ¿On quedem? A la porta del Comèdia, a les set. Doncs res, un altre cine que se’n va en orris, una altra osca a la culata. Sí, ja ho sé, una mort anunciada, per l’eclosió de les plataformes en streaming, Netflix i d’altres. Però, tot i així, al conèixer la notícia, diversos amperes de corrent sacsegen l’espinada. Si les cròniques escrites des de Barcelona portessin música incorporada, fa anys que estaria sonant la Partita número dos per a violí, de Bach, sense parar, en bucle descendent.
El cine Comèdia abaixarà el teló aquest diumenge, amb la projecció, entre d’altres, de dues pel·lícules els títols de les quals conviden a anar-hi: A fuego lento i Los que se quedan. En efecte, els mohicans barcelonins anem coent-nos a foc lent en la nostra pròpia salsa, xup-xup, de sepeli perenne per la pèrdua de tantes senyes d’identitat. Ves a saber què posaran ara en tan cobejat xamfrà. ¿Una botiga de roba més? ¿Un McDonald’s? Potser un altre local d’arreglar ungles, el gran palau de la manicura acrílica.
Un vincle afectiu nua els éssers humans amb el territori que habiten. Una baula uneix geografia i identitat. Existeix també, crec, una manera peculiar de ser barceloní que es va diluint, certs gestos, una manera de mirar sense envair i de passejar, més aviat de desplaçar-se, per la quadrícula urbana amb una gambada àgil i felina però mai nerviosament precipitada. "Tot és canvi, tot és flux, tot és metamorfosi", va escriure el nord-americà Henry Miller. Si nosaltres canviem al llarg del temps, resulta natural que les ciutats també mudin de pell, com les serps. Però em costa acceptar-ho. M’aferro als llocs, a alguna gent, als objectes. Encara conservo un perol de coure que va reparar el meu besavi.
Notícies relacionadesRIP gestió
Caminant amunt i avall he ensopegat diverses vegades amb un anunci, de la mida d’una quartilla, enganxat en murs i semàfors. Diu així: "¿Mort d’un familiar? RIP gestió", acompanyat d’una creu negra, com les que encapçalaven les cartes victorianes. Mitjançant un número de telèfon, el servei ofereix ocupar-se de la venda de tota mena de béns heretats, des de vehicles fins a vivendes, amb el seu consegüent buidatge. De vegades et trobes roba, sabates, llibres, trastos o estris de cuina al peu dels contenidors. Sens dubte, la propaganda té ganxo, fa que t’hi fixis. RIP gestió. Requiescat in pace. Descansi en pau. El mort al sot, i el viu, al rebost. L’air du temps.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
