El triomf més gran del negacionisme

El triomf més gran del negacionisme ja no és només convèncer els que tinguessin dubtes, sinó que encara que fins i tot el teu pare mati la teva mare, tu, com a fill, el neguis. Suposem que, a més, s’hi afegeix la teoria del reforç. El que passa quan aquests joves comparteixin els seus pensaments amb altres que opinin el mateix que ells. Quan els col·legues o referents a les xarxes enforteixen aquesta idea... ja és un cas perdut. El negacionisme també ha triomfat de moltes altres maneres contra les víctimes, i no només deixant les polítiques feministes marginades, sinó quan hi ha gent que fins i tot és capaç d’escriure a les xarxes a la filla d’Ana Orantes per atacar-la.

Acaba un any amb un augment de víctimes de violència de gènere, i augment de víctimes de violència sexual. I no és per casualitat. No hi ha res que funcioni més en el negacionisme que valer-se del procés de deshumanització de les víctimes. I això forma part del nostre imaginari social, on els mitjans de comunicació han tingut –i tenen– un paper fonamental. De vegades, donant més veu i autoritat a negacionistes que a feministes, a les quals s’ha silenciat o ridiculitzat. De vegades, donant veu no a professionals, sinó a tertulians amb mites. De vegades, donant més veu a teories que culpen la mateixa víctima.

¿Casos que serveixin d’exemple? Fa setmanes va ser la declaració de l’Óscar, únic investigat pel cas d’Esther López, a Traspinedo. Recordo com, en els primers dies, als mitjans no deixaven de bolcar-se idees que apuntaven a ella i el seu comportament, o al que hauria pres aquell dia. La causa era justificar aquell final segons la responsabilitat d’ella. L’anàlisi de gènere darrere d’aquest assumpte, com a hipòtesi periodística, va quedar bastant al marge.

Igual va passar quan, per aquestes dates, va aparèixer fa anys el cos de Diana Quer. No sé si recorden les hores dedicades a qüestionar com era la relació de la filla amb els seus pares. Fins i tot es feien en directe anàlisis grafològiques de la firma de la jove per descriure com era, perquè si era rebel o tenia poca autoestima i tal... ja se sap. Després fins i tot es va arribar, casualment, a avaluar i comentar el que la mare feia o deixava de fer en la seva vida privada. I mentre tot això passava a la tele, sense que ningú hagi demanat perdó, el cos de Diana Quer era en un pou. Un cadàver que es va localitzar només perquè el Chicle estava solt i va estar a punt de segrestar una altra dona.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

I si això passa amb dones assassinades, amb víctimes que tenen noms i cognoms, sobre les quals cau el dubte, imaginin quan continues viva i has passat per violència de gènere en la teva parella. Perquè clar, en aquests casos hi ha qui ho continua veient com relacions privades on és millor no ficar-se. I l’assumpte empitjora més quan ets mare... i mediàtica. Ho hem vist aquests dies amb Bárbara Rey. Sort que la seva filla segueix al seu costat. Però ja se sap, a les víctimes se’ls exigeix ser impecables. Han de saber sempre com reaccionar i sobreposar-se al segon, encara que t’acabin de maltractar, perquè el teu fill t’ho podrà retreure anys després. I és que les mares han de ser santes. No anar-se’n de festa, no tenir altres relacions. Han d’aguantar i callar. Com més se’n parla, menys es parla del que ells van fer, clar. Menys es parla de per què uns fills acaben recolzant un maltractador i fent mal a la víctima. Ja ho han vist en l’arrencada de l’article, fills que ni respecten quan ella ha sigut assassinada.

No sempre és qüestió de sang i de família al final. És qüestió de cultura, d’ideologia i de manipulació. El que és trist és que tanta premsa, any rere any, es dediqui a això. A assenyalar i plantejar el dubte sobre elles perquè d’altres, que ho estiguin veient, aprenguin que és millor estar callada i que sigui el que hagi de ser. Abandonades a la seva sort.