El cor del president Maciàamarat en formol

Explica el reportatge que Macià mor al voltant de les 11 del matí del dia de Nadal del 1933 a conseqüència d’una peritonitis. Embalsamen el cadàver a la mateixa Casa dels Canonges, a fi que el poble pogués rendir-li els seus respectes, però en el moment de l’evisceració algú es pregunta què s’ha de fer amb el cor. Sembla que Ventura Gassol, aleshores conseller de Cultura, poeta romàntic mediocre i client assidu del cabaret golfo La Criolla ("la bogeria de la nit portada fins a l’exasperació", en paraules del francès Pierre Mac Orlan), suggereix la rocambolesca idea de momificar la víscera i metal·litzar-la després per exhibir-la a l’església del parc de la Ciutadella, davant la seu del Parlament (l’ocurrència, potser inspirada en els costums dels Habsburg, no es va portar mai a terme). L’embalsamament va durar vuit hores, durant les quals el metge anatomopatòleg Lluís Maria Callís, al capdavant del dispositiu, es va servir a pler cafès i conyac.

chopin i anselmi

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Va ser l’escriptora i (no obstant) amiga Mercedes Abad que em va avisar de l’emissió –compartim extravagants devocions–, i en l’entretant, mentre esperàvem que comencés, ens vam enredar en el recordatori d’alguns cors errants: el del poeta Shelley, salvat de les flames; el de Chopin, embegut en conyac –li feia pànic la possibilitat que l’enterressin viu i va demanar que l’hi arranquessin–; i evidentment, el del tenor italià Giuseppe Anselmi, que va definir la seva mateixa víscera, que es custodia al Museu d’Almagro, com "una dinamo muscular i impulsiva" travessada per diferents passions. Abad va dedicar a l’assumpte una formidable crònica que va titular Tripes il·lustres.

La part dolenta de les relíquies laiques és que després, convertides en símbols, demanen custòdia a capa i espasa (que l’hi preguntin al cadàver d’Evita). No sé bé quan va néixer aquesta creença que en el cor rau el centre de la força espiritual i moral de l’individu, però és cert que un va acumulant just allà, a l’altura del plexe solar, els cops de la vida i la por que els que t’importen desapareguin sense rastre.