El sostre del futbol europeu

Abans de la garrotada de la pandèmia, el futbol europeu vivia la seva època daurada: cada cicle audiovisual injectava més diners en el sistema, la globalització atreia nous patrocinadors i anunciants, i tot això alimentava una despesa més elevada en fitxatges i salaris esportius. Però va passar la covid i, a la recuperació llarga i lenta que sol portar una malaltia, se li van unir altres malalties que potser es podien percebre, però que ara fan una mica més de mal.

A la creixent oferta d’oci digital s’hi han unit noves formes d’entreteniment, però sobretot la sensació generalitzada en el sector audiovisual que el futbol, i l’esport en general, ja no és capaç d’atraure més clients a la televisió de pagament dels que ja existeixen. I això ajuda a entendre el punt de maduresa, si no deflació, que han experimentat els drets de televisió del futbol europeu en els últims concursos.

L’últim gran exemple és el de la Premier League. Ningú li discuteix el seu lideratge com a producte d’entreteniment, amb sis clubs que cada any arrenquen en certa igualtat de condicions –aquí ja hem parlat del mal del repartiment a LaLiga i el duopoli regnant–. I, no obstant, al mercat amb què marca distàncies amb la resta del món, també ha donat símptomes d’esgotament. La Premier va anunciar aquesta setmana una revalorització del 4% interanual en els seus ingressos anuals per les retransmissions al Regne Unit, però anem a la lletra petita.

A diferència de les altres grans lligues, el campionat britànic mai ha venut els 380 partits habituals d’una temporada amb 20 equips. Aquest és l’as a la màniga que ha jugat en aquest concurs, en el qual ha posat 70 partits més als diferents lots. A més, i en línia amb el que va fer LaLiga l’any passat, ha ampliat de tres a quatre anys la durada del següent cicle.

Revalorització directa

Aquests dos elements han sigut capitals i, tot i que és cert que el valor econòmic de cada partit ha baixat respecte a avui, no és menys cert que tota revalorització obtinguda va directa a les arques d’uns clubs que ja disputaven aquests partits. A més, és una millora en país d’origen superior a la de l’1% que va esgarrapar Javier Tebas donant entrada a DAZN en el joc i als retrocessos experimentats a Alemanya, Itàlia i França.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Un altre detall interessant és que Amazon hagi decidit ni tan sols presentar oferta per algun dels lots després de sis anys amb 20 partits per campanya entorn de Nadal. I ho és perquè reflecteix que les lògiques amb què operen els gegants tecnològics en la seva prova-error amb l’esport són molt diferents de les clàssiques de la televisió de pagament. Si ja van captar tots els clients que pretenien retenir després amb el seu e-commerce, ¿per què continuar pagant pel futbol? I si aquesta és la mateixa pregunta que es faran les telecos i plataformes que avui paguen centenars de milions d’euros a l’any, el que un es qüestiona és: ¿serà a partir del 2030 quan les lligues vendran directament les seves pròpies OTT?

La resposta no és senzilla i les conseqüències en termes de model d’ingressos no són menors. Un risc més elevat i el consol de saber que la correcció podria ser automàtica en els salaris si la migració la fan totes les lligues a l’uníson.