Els casos i l’atractiu del forense Narcís Bardalet

La investigació criminal i la mort sedueixen des de sempre, si bé les observem de reüll, de cua d’ull. La qüestió, no obstant, viu un auge espectacular en els últims temps, potser pels avenços tècnics en la medicina legal i per la sofisticació dels mecanismes mentals que poden induir al crim. El cas és que Narcís Bardalet, un dels forenses més prestigiosos del país, s’està convertint en una estrella, fins al punt que les seves experiències no només protagonitzen dos llibres recents, escrits per les periodistes Tura Soler (Rigor mortis, La Campana) i Clàudia Pujol (Els casos més impactants del forense Narcís Bardalet, Ara Llibres), sinó també una sèrie documental a TV-3 juntament amb el reporter Manel Alías. Bardalet té l’atractiu d’un animal mediàtic. Ja jubilat, els anys li han deixat el pòsit d’un gran reserva; sembla un encreuament entre el Grissom de CSI Las Vegas i el tinent Colombo.

Des que va començar a exercir, quan no s’havia desenvolupat encara la tècnica de l’ADN i la Guàrdia Civil feia els atestats recorrent a l’Olivetti i al paper carbó, Bardalet portava una mena de diari on va anotar una entrada impagable el 24 de gener de 1989, data en què li va correspondre efectuar l’embalsamament de Salvador Dalí a la torre Galatea de Figueres. Conscient que s’enfrontava al cas més important de la seva vida, tot i que va tractar el cadàver amb summa delicadesa, va voler firmar l’autòpsia inserint dins del fèmur esquerre del pintor una petita ampolla de penicil·lina, ben dissimulada i buida de líquid, on havia introduït un paperet amb el seu nom i el d’un altre forense que l’havia assistit en les tasques, Rogelio Lacaci Díaz. Una petita rebel·lia, l’atreviment que la mort transcendeixi a la mateixa mort; també es va entossudir a fer que els bigotis del geni baixessin a la tomba marcant desafiadors un quart menys cinc d’onze. Qui li anava a dir que al cap de 30 anys li tocaria exhumar la mòmia després que una vident interposés una demanda perquè se la reconegués com a filla de Dalí (un sopar de duro).

Notícies relacionades

L’art de perdre

Només un minut

Sentit de l’humor

A mesura que el temps va fent malifetes, un pot convertir-se en un cínic o, per contra, aguantar el tipus amb cert sentit de l’humor, finíssim en el cas de Bardalet, la mirada del qual, a més, s’ha impregnat de fondària pel contacte constant amb la senyora de la dalla. En el llibre de Tura Soler, el metge reflexiona sobre el moment en què el simi es converteix en humà. Ni quan es posa dret i aprèn a caminar ni quan desenvolupa la capacitat de comunicar-se —raona—, sinó en el just instant en què, davant el cadàver d’un congènere, sent un estremiment i necessita enterrar-lo, guardar un record d’ell; saber on es mantindrà per professar-li respecte.