Calidoscopi Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Visca Puigdemont
Aquí estem tots els espanyols pendents del que decideixi a Bèlgica un personatge que, després de deixar el país al caire de l’enfrontament civil, se’n va escapar dins el maleter d’un cotxe deixant a la seva sort els seus consellers i des d’aleshores viu un exili daurat pagat per tothom
Que la governabilitat d’un país de 48 milions de persones estigui en mans d’un pròfug de la justícia d’aquest país és la demostració que alguna cosa hi falla. Podrem argüir el que vulguem, però ningú imagina que l’elecció d’un Papa depengui d’un cardenal expulsat de l’Església per la seva deslleialtat amb la institució o que la reforma d’un edifici la decideixi el veí que no paga els rebuts ni assisteix mai a les reunions de la comunitat. Però a Espanya, país on tot el que es pot imaginar passa, hem arribat a aquesta situació. Si algú ens ho hagués dit fa només un mes hauríem pensat que estava fent ciència-ficció, però la ciència-ficció s’ha fet realitat i aquí estem tots els espanyols pendents del que decideixi a Bèlgica un personatge que, després de deixar el país al caire de l’enfrontament civil, se’n va escapar dins el maleter d’un cotxe deixant els seus consellers a la seva sort i des d’aleshores viu un exili daurat pagat per tothom que ja haguessin volgut altres milers d’espanyols que van haver d’exiliar-se, ells sí, per la persecució d’una dictadura. Ni tan sols Manuel Azaña, el president de la República espanyola, va disfrutar de la confortabilitat de què Puigdemont disfruta en el seu «exili» belga en els pocs mesos que el va viure.
Però si la situació descrita és grotesca (per no utilitzar cap altre qualificatiu) no ho és menys l’espectacle que ofereixen aquests dies els nostres polítics pidolant obertament o veladament el suport d’algú que fins fa molt poc qualificaven de deslleial –els més moderats– o de traïdor i covard, els més directes. Veure polítics democràtics fent picades d’ullet a un pròfug de la justícia perquè els ajudi a arribar al poder d’un Estat que menysprea i al que es va enfrontar al seu dia és tan patètic i vergonyós com llegir les declaracions del festejat en què afirma que no es fia dels partits polítics espanyols (ell, que va trair la seva paraula privadament i públicament en nombroses ocasions i que va incomplir la seva obligació com a president de Catalunya de complir i fer complir la llei al territori com es va comprometre en la presa de possessió del càrrec).
Passi el que passi finalment en la investidura a la presidència del Govern espanyol (de moment, el festeig era només per a la constitució de la Mesa del Congrés, que presidirà finalment una socialista), el mal ja està fet i en són responsables els dos grans partits espanyols, als que se’ls omple la boca parlant de la Constitució i la llei i que no dubten a retorçar-les o a incomplir-les directament quan els interessa com han tornat a demostrar negociant la seva interpretació amb un fugit de la justícia que a més els insulta dient-los que no són de confiança. La resta dels partits, tant els que s’oposen a aquestes negociacions frontalment, fins i tot els que voldrien, com Vox, veure Puigdemont penjat (metafòricament o realment), com els que defensen les seves mateixes idees independentistes, una opció tan legítima i democràtica com qualsevol altra sempre que es persegueixi de manera legal, són només les comparses d’un espectacle tan vergonyós que hauria d’avergonyir els protagonistes en lloc de presentar-nos-ho als espanyols com l’exercici natural de la democràcia, una paraula que ho justifica tot. Encara bo que les vacances ens ho suavitzen i allunyen i que ja estem bregats en el filibusterisme, la variant de la flexibilitat que tan bé dominen i exerceixen els nostres polítics, que, això sí, atribueixen sempre als seus opositors reclamant per a ells mateixos la santedat. Visca Puigdemont.
