La ciutat dels concerts

La llista d’estrelles que recentment han actuat a Barcelona és espaterrant: Bruce Springsteen, Elton John, Coldplay, Beyoncé, Robbie Williams, etc. Centenars de milers de persones han vibrat amb els seus espectacles. ¿Què es pot dir dels festivals? Després del Primavera Sound, la música continua aquesta setmana amb una nova edició del Sónar, i d’aquí pocs dies començaran l’antic Jardins de Pedralbes (ara Alma, al Poble Espanyol) i el nou Les nits de Barcelona. A l’agost serà el torn del Circuit Festival, que, per cert, mai acaba de trobar ubicacions a la ciutat per a alguna de les seves festes més multitudinàries. 

Barcelona s’està traient la pols de la pandèmia, ¡i de quina manera! En alguns casos, els artistes comencen aquí la seva gira europea, amb la repercussió mediàtica que això suposa; en d’altres, és l’única parada que faran en territori espanyol, tot i que molts estaríem igual de contents si, a continuació, es dirigissin cap a altres punts de la nostra geografia. Obrim la ment: no hi ha res de dolent d’alegrar-se per l’èxit d’altres ciutats veïnes.

En qualsevol cas, als barcelonins ens diverteix i ens enorgulleix a parts iguals veure Steven Spielberg, Tom Hanks o el matrimoni Obama passejant de camí al Museu Picasso o al monestir de Montserrat. Per cert: durant la seva estada, aquests turistes tan il·lustres no van perdre l’oportunitat de visitar alguns dels nostres restaurants més aclamats. La restauració barcelonina continua en estat de gràcia i ara com ara som una de les destinacions gastronòmiques més interessants del planeta. A la tardor, acollirem la gala de la Guia Michelin Espanya. 

Sens dubte, la gran majoria dels ciutadans ens alegrem que la ciutat abraci aquest tipus d’esdeveniments musicals, sobretot després dels dos anys que hem viscut. Deixar de parlar d’empreses enfonsades i d’erto és la millor de les notícies. No obstant, hi ha persones que no estan d’acord amb tant recital. Per més que s’inventin plataformes i associacions de noms altisonants, són pocs, però patrimonialitzen el concepte ‘veïns’ com si els milers de barcelonins que han ballat al Primavera Sound o al ritme de Coldplay fossin extraterrestres. En cap moment han reclamat que es redueixin les externalitats que aquests esdeveniments poden generar: si depengués d’ells, ni un sol dels concerts que he esmentat s’hauria celebrat a Barcelona. Així de senzill. Abans dissimulaven i ara ho manifesten a cara descoberta. Per això s’equivocaven els que van creure que els apaivagarien amb concessions tals com la retallada horària imposada a les terrasses. Ni la queixa era raonable (tampoc ho és ara) ni mai serà suficient per a aquestes persones. Una terrassa, un concert o una discoteca: ho prohibirien tot perquè aspiren a convertir Barcelona en una ciutat dormitori.

Per això, la realitat es magnífica (ergo es distorsiona) quan, reiteradament, es dona pàbul a aquest tipus d’opinions minoritàries. Es podria arribar a pensar que els barcelonins tenen un problema amb el dinamisme de la seva ciutat, i no és així. Ningú posa en dubte que la pluralitat (ideològica, política, etc.) és un dels fonaments de la nostra democràcia i que, per tant, ha de tenir cabuda en els mitjans de comunicació. Però la sobreexposició d’aquestes veus, per molt legítim que sigui el que reclamen, és incoherent amb l’escàs suport real que susciten entre la població i, a la llarga, pot arribar a condicionar el progrés de la ciutat. 

Notícies relacionades

Sónar 2023: 10 concerts imprescindibles del festival

Illa, malgrat Sánchez

Fa pocs dies es va celebrar una protesta contra el soroll (en aquesta ocasió, a les portes del Fòrum). Els manifestants, vinguts des de tots els districtes, no arribaven a 40 persones. Són els de sempre i no es representen més que a ells mateixos. Si realment el descontentament ciutadà fos tal, aquestes concentracions es desbordarien, la qual cosa no passa per un senzill motiu: perquè, quan ells es manifesten, la majoria dels barcelonins estan ballant al Sónar, asseguts a les terrasses d’Enric Granados o disfrutant amb les cançons de Bruce Springsteen. 

Els confessaré una cosa: no he assistit a cap d’aquests concerts, tinc diverses terrasses a prop de casa i una discoteca que, pel tipus d’ambientació musical, no freqüento. I, no obstant, em sembla bé que tota aquesta oferta d’oci es trobi a pocs metres de la meva porta. Barcelona no és meva. És de tots. Per sort, així ho entenem la majoria.